dimarts, 2 de gener de 2018

Els estranys d'en Raül Garrigasait


Un servidor llegeix poca novel·la contemporània i tendeix a evitar les novetats, sobretot si són catalanes: tinc l'actitud del gat escaldat. Però de tant en tant s'esdevé la sorpresa, i aquest cop la sorpresa arriba de la mà d'en Raül Garrigasait i es titula "Els estranys". Una novel·la breu, intensa i que conté la voluntat d'esdevenir un text clàssic, intemporal i entenedor en qualsevol banda del món.

Perquè malgrat que se situa a Solsona i durant la primera guerra carlina, la història del seu protagonista no té pàtria ni època, i tal com li passa al Bartleby d'en Melville, al Joseph K d'en Franz o a l'home que camina d'en Walser, és la història universal i atemporal de l'home fora de lloc, el desubicat, el perplex, el qui no entén res del que s'esdevé al seu voltant, l'home gris que ens identifica, el soldat que no acut a la guerra, l'atònit espectador d'un món incomprensible, el qui pretén llegir la inintel·ligibilitat i abandona ben aviat l'intent, l'incapaç.

Uns anys enrere, vaig escriure una història sobre un personatge molt semblant, que vaig publicar en una col·lecció de novel·la negra: un jove falangista, ple d'un idealisme més aviat ingenu, acut a la Barcelona de postguerra per contribuir a l'ordre, la restauració dels bons costums i la moral, i un cop a la ciutat descobreix la seva impotència més humiliant, la seva incapacitat per comprendre el món i, sobretot, per intervenir-hi. M'agrada molt aquest Rudolf von Wielemann que de vegades s'assembla a "El cavaller inexistent" d'en Calvino i de vegades remet a "Les històries naturals" de l'enyorat Joan Perucho, per aquest ús de la història que no cau en els tòpics buits de la novel·la històrica, i per la capacitat de convertir les guerres carlines en una qüestió viva i alhora eterna i que explica, tan bé, com és Catalunya i per tant com és Espanya, la d'avui.

La novel·la és breu perquè no arriba a les 200 pàgines, però hi desfila un catàleg de registres envejable i poc comú en la producció catalana actual: la prosa de Garrigasait s'en surt amb un excel·lent quan parla del paisatge i quan fa retrats humans, quan fa humor, quan fa tragèdia, quan mostra la solitud, quan mostra la guerra, quan descriu olors.

I cal ser clar i català: en Raül és valent perquè va néixer a Solsona (o això en diu d'ell la Vikipèdia) i descriu aquesta ciutat "remota i mitrada" amb una distància cruel i fascinant (perquè és una distància molt propera), i parla dels carlins i de la seva ignorància, que és com una verruga enmig del món, sense embuts, i estableix paral·lelismes sense por entre els carlins del XIX i els independentistes catalans del XXI, sense por i amb prou intel·ligència perquè ho vegi qui ho vulgui veure i qui no ja s'ho farà.

Però que ningú no es pensi que la novel·la està escrita pensant en les tristes trifulques catalanes patriòtiques dels dies d'avui, ni que tingui una intenció pamfletària, perquè és tot el contrari. La novel·la vol ser llegida d'aquí a vint anys, d'aquí a dos cents amb la mateixa energia amb la que avui s'expressa, amb la mateixa vitalitat i la mateixa veritat. Això és el que m'agrada i el que m'ha sorprès enmig d'una literatura dèbil i oportunista com la que ens solem trobar: la veritat que conté, perquè la veritat sempre ho és, en la mesura que els homes i les dones sempre som quan som de veritat i sense por, i sense concessions a les modes o les conveniències.

Rudolf von Wieleman acut a Espanya a lluitar en favor dels carlins per allò de l'Ordre i els valors que creu importants, però no és un idealista: tan sols vol complaure el pare per tal de fer-se digne receptor de la seva herència, és un home sense atributs, mogut per un interès personal tan petit com tremolós, tan egoïsta com terriblement humà. Covard? Potser sí, però tan covard com jo. Mentre en Rudolf prova d'accedir a una quota mínima de dignitat i d'heroïsme que li permeti retornar a la casa del pare es veu immers en la lluita quotidiana per viure i prou, per sobreviure, per menjar, per dormir, per fer algun clau, per entendre's amb els qui el rodegen, per provar d'entendre alguna cosa, per petita que sigui, del món hostil i ximplet (carrincló o sàdic) on li ha tocat de viure.

La novel·la planteja interrogants molt interessants. En tinc uns quants i en deixo pocs: per què es titula "Els estranys" i no "L'estrany"? En l'esdevenidor, li va servir de res l'experiència espanyola a en von Wielemann? Perquè du el cognom de "Foraster" el metge que l'acull i que el cura, que és solsoní però liberal enlloc de carlí? Per què el rei que va inspirar el carlisme es deia Carles Maria Isidre de Borbó i l'anomenaven "el legítim" els seus partidaris? Hi ha cap paral·lelisme possible entre la legitimitat que reclamava Carles de Borbó i la que reclama, avui, un altre Carles?

1 comentari:

  1. A tener en cuenta.
    Me gustan las novelas que nos hablan de Barcelona.
    Salut

    ResponElimina