dimarts, 30 de gener de 2018

Tres anuncios en las afueras

Resultat d'imatges de tres anuncios en las afueras online

Hace casi 20 años me apunté a una academia de teatro porqué probé a ser actor. Fue un fracaso. Si fuese hoy, daría un dedo de la mano por interpretar el papel de Sam Rockwell en "Tres anuncios en las afueras". Si fuese mujer, hoy, daría lo mismo por el papel de Frances McDormand, que supera la genialidad que brodó en "Fargo".

Hay cintas que van para clásicos del cine, y "Tres anuncios en las afueras" va para clásico. Con sus incoherencias y estos pequeños defectos que no sabemos si son queridos o no, ya que el director (director y guionista) se arriesga sin miedo. Martin McDonagh es un creador valiente y osado que presenta una obra a veces solo esbozada pero que, en su conjunto, es de una gran belleza. McDonagh tiene la virtud, cada vez más rara en el cine norteamericano, de saber encontrar lo bello en medio de lo soez, de lo triste, de lo vulgar.

El relato es estrictamente lineal (un solo y breve flashback sobre la profecía autocumplida) y algunas elipsis, las justas. Lo demás es casi un reportaje en tiempo real. Y, sin embargo, el director elabora una narrativa compleja y atrevida, sobre un fondo de nihilismo oscuro y muy triste a veces explícito y otras menos, barnizado de poesía.

A pesar del pesimismo muy severo que destila la cinta, el guión cuenta la ambivalencia moral de los personajes: aquí no hay buenos ni malos, ni corruptos contra honrados. Aquí lo que hay son personas capaces de lo mejor y de lo peor, depende de como les vaya la vida (o la muerte). Me entusiasmó el tratamiento del fuego, que ni purifica ni elimina nada: solo ensucia las paredes con su hollín. Un fuego impotente incapaz de transformar la realidad, una realidad que se transforma más con unas cartas procedentes de ultratumba que, rozando el ridículo, hablan de amor y nada más.

Una galería preciosa de personajes entrañables. Entrañables en su dolor, en sus cambios de humor, en sus cuitas por sobrevivir (a veces sin lograrlo). Personajes que son personas, y entre las cuales fluye una comprensión última que me parece lo mejor de la historia. En el fondo, todos se reconocen como lo que son (como lo que somos): pequeños seres perdidos en un lugar cruel y sin sentido, condenados a convivir. Y es eso lo que se reconocen entre ellos: que todos somos condenados del mismo presidio de espacio y de tiempo.

En algunos instantes de la película se me ocurrió pensar en la última novela de Jordi Ledesma, "Lo que nos queda de la muerte", por ese narrador que también muestra una comprensión para con casi todos los personajes. Aunque todos seamos responsables de la maldad del mundo, también somos sus víctimas, y en esta dualidad tensa está el secreto. Quizás la cinta cuenta solo eso, pero caramba, ¡como lo cuenta!

Y es por eso que juega a humor blanco y a humor negro, a comedia y a tragedia, al lenguaje soez al lado de una (falsa) cita de Oscar Wilde -confundido con Shakespeare-, a violencia y a misticismo idílico (la escena de la cierva es para retenerla), a western y a costumbrismo, a retrato del final del sueño americano (a Trump ni se le nombra pero flota en el aire) y a nostalgia del viejo sur racista, a grandes espacios abiertos y a escenas casi teatrales.

Siempre me ha maravillado ese cine norteamericano que sabe contar grandes historias que suceden en pequeños pueblos, lugares que condensan el mundo porqué la tragedia de un pueblo pequeño es la tragedia del mundo (si se sabe explicar, claro).

Le podría reprochar a McDonagh su empeño en querer meter muchas cosas en un solo relato, pero me sería difícil quitarle algo: el monólogo de la protagonista dirigido al cura del pueblo, en el que le niega cualquier autoridad moral (recortenlo y guardenselo si saben como hacerlo, porqué es para guardarlo), quizás es prescindible, pero a ver quien es el guapo que elimina un monólogo así.

Creo que el cine americano, con su narrativa en constante innovación y su capacidad crítica, nos sigue dando lecciones a los de por aquí: hay que ser muy maduro para poder retratar así a la policía local (por estos tristes lares nuestros sigo viendo novelitas negras destinadas a complacer a los Mossos d'Esquadra), para contar que el fracaso es absoluto en nuestro proyecto de sociedad y que estamos solos en un mundo sin Dios, vacío, con tanto odio y tanta venganza pendientes.

Aunque el final (lo cuento sin revelar nada del final en tanto que argumento) dice algo que va más allá del nihilismo y que habla de posibilidades: posibilidad de tener debates morales, de entenderse, de compadecerse, de salir de la opresión de nuestras propias paredes y de nuestros prejuicios, de nuestro dolor y del resentimiento. Cosas que, dichas hoy, en Cataluña, tienen un sentido muy comprensible.

divendres, 19 de gener de 2018

L'home que no havia mort

 

Això és "El hombre que no había muerto", i pesa 45 grams de paper vellet, esgrogueït, atacat pels fongs i amb el llom rosegat per un peixet de plata remot, l'insecte devorador de paper que té l'aspecte d'un escorpí sense cua ni fibló.

Editat a Barcelona, el 1949 a PONSA, impresor, c. Iradier, 5. Col·lecció "Relatos de pesadilla". Costava 5 pessetes (una mica menys de 3 cèntims d'euro: és poc o és molt? Quin salari cobrava un obrer el 1949?), fa 14 x 10 cm i té 128 pàgines. Conté 5 relats: "El hombre que no había muerto", de l'Arthur Leo Zagat; "La obra maestra de la locura", de HM Appel, "La grande Bretêche", d'en Balzac, "La ventana cerrada", de l'Ambrose Bierce i "Terrible y extraño lecho", de Wilkie Collins.

Una meravella, publicada tot just 10 anys després de la guerra. El paper fa aquella olor que només fa el paper imprès antic, perfum de temps que se'n va, promesa de no-res. El 1949 el meu pare tenia 23 anys i la meva mare era una nena amb trenes, de 15. Faltaven dècades perquè es coneguessin, aquell temps forma part de l'eternitat en què jo no existia. Algú seleccionava els millors autors del fantàstic de terror, i jo els llegeixo ara, uns anys abans de retornar a l'eternitat de la inexistència. Els temps antics no foren ni millors ni pitjors.

El llegeixo amb cura, perquè em fa por que se'm desintegri als dits, la mateixa por que deu sentir l'arqueòleg que obre un sarcòfag egipci i hi troba papirs. Aquest llibre té 69 anys, una quantitat de temps que té res a veure amb el temps que en separa dels sarcòfags egipcis, ja ho sé, però els meus dits entren en contacte amb un objecte procedent de l'eternitat. Me n'adono que això m'impressiona i em commou: llavors jo no existia, i d'aquí a un temps tornaré a no existir. La consciència humana és això, precisament: saber que som un esquitx irrisori en una eternitat de no-res. Tan irrisori és l'instant en què existim que, de fet, cal acceptar que gairebé no hem existit mai. Una eternitat de no ser-hi.

Dedicar una part d'aquest esquitx -d'aquesta instantània quieta que som- a la lectura (o a la redacció, tant li fa) de contes de terror em sembla extraordinari. Sento com se m'ericen els pèls dels braços mentre passo les pàgines de "El hombre que no había muerto" (quina exquisida ironia, pensar el que penso davant d'aquest títol!). Els cinc relats són molt bons, de veritat que són molt bons. Recordo haver llegit fa molts anys el conte de l'Ambrose Bierce, però no sabria dir on. Em sembla que fou en un altre recull de contes d'horror que vaig comprar, d'adolescent, al Mercat de Sant Antoni, el dels llibres de vell dels diumenges.

Avui fa pocs dies que l'Artur Mas va fer un nou "pas al costat" i li recomenava a en Carles el Legítim  que l'imités (no he vist mai ningú que camini de costat, a no ser durant les dues o tres passes que fem per esquivar una caca de gos a la vorera). [He sentit la temptació de fer unes bromes amb el títol i el nom de l'autor del primer conte: Arthur Leo Zagat. Però no ho faig, n'estic fatigat, de la monserga dels nacionalistes d'aquest país irrespirable més que petit]. Zagat no és cap pseudònim, per cert: aquest autor, nord-americà de Nova York, fou un autor amb força publicacions, popular i conegut, tot i que, a dia d'avui, roman en l'oblit. Va morir el 1949, precisament: se'n va tornar a l'eternitat el mateix any en què, a Barcelona, es va editar aquest llibret que ara sembla que tremoli com una fulla d'arbre, com si vulgués retornar al vegetal que fou llavors, vés a saber quan, quan aquest país sortia d'una guerra terrible, terrorífica de veritat, perquè la veritat és el que fa por i les ficcions de terror són com un bàlsam o una vacuna, voluntariosa però feble, ficcions gelocatil que ens calmen de l'horror de viure en aquest univers.

Al llibre que llegeixo ara mateix -un altre llibre-, l'autor fa una disquisició deliciosa en què recorda un dels meus relats d'horror preferits, "La Venus d'Illa". En Pròsper Merimée (el de "Carmen", sí, en efecte) va construir un conte esfereïdor, ambientat a la vil·la d'Illa, que és Ille sur Têt, prop de Ceret, al Rosselló francès. "El Rosselló francès"...! Mare meva, quina expressió tan estúpida! No hi ha cap Rosselló català ni cap Rosselló espanyol, i això és així gràcies al mal cap dels jerarques catalans a l'hora de buscar-se aliances europees, que sempre els surten guerxes per culpa de les males anàlisis que fan de les conjuntures europees, des de fa segles. Com si la història no existís, analitzen tan malament ahir com avui: el temps és una il·lusió estranya, molt estranya. De vegades diries que passa, de vegades que no, que vivim en una fotografia i que el moviment és tan sols aparent, i una convenció deguda a què naixem i morim, i creiem que entremig dels dos fets passen coses d'una certa rellevància.

Deso el llibre que es va editar el 1949 i me'l miro amb amor i amb respecte, que són sinònims.





diumenge, 14 de gener de 2018

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents

Resultat d'imatges de les coses que realment han vist aquests ulls inexistents

Si el món és una il·lusió, llavors per què existeixen els núvols?
Existiria Moby Dick, sense Ahab?

El llibre que tinc a les mans proposa aquesta mena de preguntes. No és una novel·la, no és un assaig, no és un llibre d'aforismes, no és un catàleg de records, no és un viatge per la literatura. És tot això  -i alguna cosa més-. I s'assembla a una novel·la o vol dir que una novel·la voldria assemblar-se a aquest llibre.

Imagina't que entres en una taverna del port. Tu caminaves pel port, prop del moll de la fusta, i la finestra il·luminada t'ha cridat. La finestra il·luminada té el color de la lluna, com en aquell quadre d'en Van Gogh del qui no en recordes el títol, en Van Gogh, pintor i fantasma tavernari, i tan pobre. Hi has entrat. T'has assegut en una cadira. Poc més tard hi ha entrat el Capità del Vaixell Fantasma, que és un fantasma, és clar. El Capità s'ha posat a explicar històries, històries de mariners i monstres marins, i llocs terribles més enllà de les portes de l'infern que hi ha prop de Groenlàndia.

El teu pare fou Aquil·les, un Aquil·les condemnat a dur una vida familiar i gris després de la guerra de Troia, que és una guerra tan estúpida i tan cruent com la resta de les guerres. Li van prohibir tocar l'alcohol: mai més! Però un dia el vas enxampar bevent-se una copa de Dubois, aquell xampany barat, per als pobres, del qual els rics en feien acudits perquè coneixien, ja llavors, als setanta, el bruts nature francesos Moët & Chandon.

Ara imagina't que, un cop ha marxat el Capità del vaixell fantasma, a la taverna hi arriba un poeta xinès del segle XV que se'n va anar a viure a la poesia, en una cabana enmig del bosc. Sabia que no era el millor poeta, i sabia que tenia un talent limitat per a la poesia. I poc més tard un altre poeta xinès que es passava la vida mirant-se els núvols i deia: el món és una il·lusió, d'acord, però llavors... com és que existeixen els núvols?

Recordes la teva àvia. I la teva mare, que mantenia la família unida, i l'enyor del pare, i els amics del barri, un dels quals va aparèixer mort a la bassa del safareig que hi ha als afores. I els gossos. El cos de Moby Dick ple de tatuatges, un dels quals és el cos d'Ahab, amb el braç enlairat, saludant l'eternitat. Què els espera als teus fills? L'èpica dels mamífers, baixeses, llum. I alguna de les formes menors de l'amor o del teatre.

Arquímedes va dir que, si li donaven un punt de suport, seria capaç de moure el món. Però per moure el món, a Arquímedes li caldria ser fora del món. I això és él que volia dir: que li agradaria ser fora del món. Fora de la novel·la per moure la novel·la. Moure el món, però per dur-lo on? Hi ha un punt fixe on es pugui arrepenjar la palanca?

Bado molta estona mirant-me els núvols. M'agraden els blancs, els dispersos en un cel blau, amb el sol molt alt. Com que em toca vigilar el pati de l'escola de primària, solc badar mirant els núvols que passen, els que venen de la Mola. Mai no he sabut veure formes reconeixibles als núvols. Només veig núvols, núvols que tenen forma de núvols. Es desfan, es tornen a fer. N'hi ha que s'uneixen, n'hi ha que es rebutgen. Bado molt amb els núvols, al pati, i de vegades ho explico als nens que em pregunten "què mires?". No hi ha res com un nen per recordar-te com es respira, al món.

La meva àvia (la meva, no la d'en J.L. Badal) tenia un càntir a l'armari de la cuina, amb aigua. Li afegia un raget de Marie Brizard, deia que l'anís refresca més. Més que l'aigua tota sola. Era un càntir de ceràmica negra que devia dur prop d'un segle en aquella casa que semblava un panteó, tan plena de fantasmes, la majoria dels quals mai no vaig saber quin nom tingueren, en vida. Avantapassats meus que rondaven per les estances buides. La meva àvia, la Carme, la Carmeta, fou una heroïna dels anys quaranta. La majoria de les dones que conec són heroïnes. Heroïnes per força, com la Carmeta, heroïnes perquè són dones, dones que són Aquil·les als quals els han arrabassat Troia i aquella guerra tan bèstia, tan estúpida. No hi ha homes herois, al món. No n'he vist mai cap. He vist heroïnes i he vist núvols, això sí.

A les estances abandonades de la casa de la iaia Carmeta hi havia armaris i baguls. Plens de roba. Un oncle seu es disfressava de Fu-Manxú i actuava en locals del barri Xino de Barcelona dels quals mai no me'n va dir el nom, perquè en el nom hi havia la reputació del lloc, i més valia no anomenar-la. El birret amb la borla i el kimono se'm van desfer a les mans, com les benes dels emperadors egipcis a les mans d'en Howard Carter. Els gats del pati. Els geranis ressecs. Un núvol rosa, al capvespre del dia en què la mare em va dir que tenia un càncer d'úter, per telèfon, i jo vaig mirar a través del vidre del balcó i vaig veure'l, solitari, lent, rodanxó. Des d'un balcó obert, a la casa del davant, me n'arribava el so del violoncel que assaja l'Ària de la Suite en re, Johann Sebastian Bach. Una música imprevista en un barri de pobres i de moros, que són moros i pobres.

Un llibre és una pedra, un ocell. Hi ha gent que camina i gent que són un camí. Hi ha dos nens que riuen en blanc i negre, en un pati assolellat. Això no és una novel·la. Però la novel·la és. I un núvol. Blanc, encara que la paraula "blanc" està escrita en color negre i tu hi veuràs el negre encara que no siguis un pintor. I la guerra de Troia, tan llarga, tan cruent, tan estúpida com qualsevol altra guerra. I la capa de glaç que cobreix l'aigua del safareig.


El cas de la Marquesa

Resultat d'imatges de retrato marquesa

A vostès no ho sé, però a mi, com a lector, em passa alguna cosa. No puc dir que sigui el temps el que em passa, o que em faci gran, perquè sóc jo el qui passa pel temps, amb el meu cos fet de temps que es va fer matèria, més o menys il·lusòria.

Sigui el que sigui, he viscut un canvi.

D'uns anys ençà, pocs però ja significatius i prou com per saber que això és una transformació de veritat, cada cop m'interessen menys les aventures de la Marquesa, aquella senyora que va sortir a les 5 de la tarda de la seva mansió. Hi deu tenir alguna cosa a veure que la mansió, l'hora i fins i tot la marquesa, en persona, siguin de mentida. No m'interessa la marquesa i no sé pas a qui li podria interessar. Literatura evasiva i prou, distracció.

D'ençà dels darrers anys, quan em vull distreure, m'estimo més un documental sobre l'emigració dels nyus (uns animals que tenen tot l'aspecte de ser il·lusoris, per cert). M'estimo més l'epopeia estacional dels nyus que no pas una d'aquestes novel·letes que expliquen les històries de la Marquesa, en qualsevol de les variants a l'ús:

  • Si la Marquesa va sortir a les 5 i a les 6 se la van trobar morta, aquí té vostè la novel·la negra. O policíaca, digueu-ne com més us plagui.


  • Si la Marquesa va sortir de la mansió a les 5 per anar al Motel on es reuneix amb el seu amant, aquí té vostè la novel·la rosa.


  • Si la Marquesa surt a les 5 per anar a comprar el pa del berenar dels nens, aquí té vostè la novel·la costumista. O Mercè Rododèndrom.

I així, anar fent.

A Catalunya, sol donar-se una combinació específica (podria ser un fet diferencial?) del cas de la Marquesa: ella surt a les 5 de la tarda de la mansió i compra el pa al forn del barri, després se'n va tot xino-xano fins al Motel Guerau de Liost per reunir-se amb l'amant, en Jaume, que baixa de Vic i, en acabat, (hipèrbole puritana i prudent) la troben morta, i poc després entra en escena un mosso d'esquadra que és força atractiu i perspicaç, bon ballador de sardanes, un mosso que és una mescla del comandant Trapero i un trassumpte -millorat- de l'autor. D'això se'n diu novel·la negra (o policial) catalana. I produeix uns badalls que et podrien desconjuntar les mandíbules.

Si em morís en aquestes circumstàncies, per culpa d'un badall letal, i el forense dictamina que vaig morir llegint una novel·la negra d'autor nacional estic convençut que, en l'esdevenidor, inscriuran el meu nom en una estanteria d'una biblioteca pública de barri (de barri suburbial, per descomptat). I hi haurà algú que no perdrà l'ocasió de proclamar que vaig morir fent país.

I si trascendís el títol de la novel·leta assassina (assassineta), d'aquesta novel·leta se'n podrien arribar a vendre una pila d'exemplars. Entre 1000 i 2000, he calcul·lat pel broc gros.

Em sabria greu promocionar la lectura per aquest procediment irrepetible, per més bellament martirològic i heroic (i patròtic!) que sigui.

Però deixo la idea per si la vol aprofitar un futur conseller de Cultura, sobretot perquè el cost de la campanya és de zero euros, tal com exigeixen els preceptes de les polítiques culturals del país. Lloat sia sant Jordi d'Andorra.

"Se m'acaba el temps", anava a escriure, però no ho escric. El que se m'acaba és l'espai. Sí, m'imposo uns límits en aquest lloc on ara escric. Se m'acaben l'espai i el temps i no he dit ni piu de la novel·la que em disposava a ressenyar, i que és "Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents", d'en J.L. Badal, a l'editorial :Rata_, el millor text d'autor català que recordo haver llegit en els darrers 47 anys. [Vaig aprendre a llegir als 6 i en tinc 53, els comptes són fàcils].

La ressenya de "Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents", properament, aquí.


dijous, 4 de gener de 2018

Mircea Cartarescu i la literatura del segle XXI

Resultat d'imatges de mircea cartarescu

"Confirmat: "Solenoide" no és la millor novel·la de l'any. És la millor del segle". Vaig trobar aquesta frase en una xarxa social, escrita per un editor de Madrid que admiro, però del qual també conec el seu sentit de l'humor, sovint exagerat i provocador. Això va passar abans de començar la lectura del llibre. Però vet aquí: a mida que llegia, anava entenent que l'editor bromista no havia escrit cap broma.

"Solenoide" és un dels llibres més pertorbadors que he llegit mai.

Durant la lectura de "Solenoide", d'en Mircea Cartarescu,  (Editorial Periscopi, Barcelona, 2017)  alguna cosa em deia que aquesta podria ser la novel·la del segle XXI. És una hipòtesi agosarada per prematura, però al cap i a la fi, l'Ulisses d'en Joyce es va publicar el 1922 i pocs discutirien, avui, que l'Ulisses d'en Joyce, el botifler irlandès, és una de les novel·les centrals del segle XX.

Si conegués la traductora de "Solenoide", aquesta Antònia Escandell a qui admiro des d'ara, li demanaria quan de temps i d'esforç li ha costat la traducció, perquè a mi em fa l'efecte que ha fet una autèntica catedral de la traducció que li ha d'haver costat suar sang (o sang com tinta), i ben segur un o dos milers de cabells blancs nous a la seva testa. No em cansaré de dir que, els catalans, devem un agraïment infinit als traductors, que han fet més per la cultura catalana que la gran majoria d'escriptors catalans (i escriptores catalanes) dels darrers 500 anys.

No sé com goso ressenyar aquest llibre irressenyable, la veritat sigui dita, perquè, com li passava a en Borges en un dels seus contes, la ressenya de "Solenoide" necessitaria, pel capdavall, les 800 pàgines que té el llibre. Cada paràgraf dóna peu a un comentari, cada fragment diu alguna cosa que cal pensar i, constantment, hom ha d'aturar la lectura per mirar a través de la finestra (o del sostre) i asserenar-se, calmar el devessall de sinapsis que el duen vés a saber on. Hi ha instants en què penso, decidit i segur del meu pensament, que Cartarescu em parla a mi o encara pitjor: que Cartarescu em coneix o que tal vegada se sap ficar dins dels meus somnis o, en el pitjor dels casos, que jo sóc Cartarescu, que hi ha una versió de mi a Bucarest i que està escrivint, ara mateix, variacions genials, diabòlicament genials, del que jo escric, o penso, o imagino quan estic a punt d'adormir-me. Hi ha fragments que em dificulten assolir el son: la mirada sobre la infantesa, lloc d'una crueltat infinita, la investigació sobre com deixem de ser nens, aquesta casa en forma de vaixell de vapor que val el preu d'un Dacia, enmig del carrer dels gitanos, els professors sàdics, la tristor de la mare, la distància abismal amb el pare, les obertures cap als mons paral·lels i incomprensibles, el dolor insuportable i inútil de la vida en un planeta lleig, hostil i desagradable, l'obcecació dels homes en fer-se mal els uns als altres, la humiliació del dèbil, les ganes de dormir i de somiar per fugir, desesperadament, d'un món estúpid que oh! també és misteriós i profund, insondable.

Tal vegada hi té res a veure el fet que el protagonista i narrador de "Solenoide" sigui un mestre d'una escola de primària d'un suburbi, en una extrarradi urbà que, com ja sabem, s'assembla a tots els extrarradis de totes les ciutats: aquest barri marginal, a tocar de velles fàbriques abandonades, s'assembla molt al barri on treballo. Els blocs que descriu, de pisos petits i arquitectura per a obrers pobres, són els blocs que veig cada dia, el paisatge de la meva vida, de dilluns a divendres.

El text, que sembla que es desplegui en infinitat de textos, es rebel·la constantment contra el propi text i contra el lector: això no és una novel·la, diu el narrador, això no és ni tan sols un llibre. És un catàleg d'anomalies, de les anomalies de la meva vida, una vida que no li interessa  a ningú més que a mi i per això l'escric, perquè si no l'escric jo no ho farà ningú més.

Cartarescu practica un estrany desdoblament de sí mateix a partir d'una anècdota de la joventut (datada el 24 d'octubre de 1977), moment en el qual la seva vida, ell mateix, comença a transitar per una altra possibilitat de sí, i aquesta possibilitat, que té elements coincidents amb el Cartarescu que finalment s'esdevingué en el nostre món, però d'altres que no, li permet explorar-se a sí mateix i explicar el món des d'una perspectiva que pot eludir el realisme sense bandejar-lo: s'enfronta a una nova realitat, una realitat possible que fa més densa i més significativa la realitat real i esqüeta, que és més terrible però més meravellosa, terrorífica i fosca, i alhora més lluminosa, més estranya. Solenoide és un viatge a un món que és aquí, que està fet de variacions i d'anomalies, un món que explica el nostre perquè l'il·lumina mentre l'enfosqueix: "Solenoide" és un tractat d'esoterisme escrit des del dolor, brutal i mortificador, de l'existència. La lectura invita a pensar, amb bons motius, que hauria estat preferible no existir, en el cas que ens haguessin preguntat què preferíem.

Si ens pregunten si preferim existir o no, i si ens ho pregunten després de llegir Cartarescu, diríem: prefereixo no haver existit però també vull haver llegit "Solenoide"!

La prosa de Cartarescu és densa, treballada frase a frase i paràgraf a paràgraf com poques vegades ho he vist, és brillant, exquisida, riquíssima de lèxic, i té un poder de suggestió que voreja l'hipnotisme. Tal com em va passar llegint "Nostalgia" (que potser caldria traduir al català, també, Aniol), surto de les sessions de lectura en un estat mental decididament alterat, i em costa retornar a la realitat de les petites coses quotidianes. Fins i tot beure un got d'aigua, poc després de la lectura, em sembla una acció estranya i lluminosa, plena de màgia i de perills, i de significats ocults que malden per manifestar-se entre les ombres del pis on visc la meva vida menuda i insignificant.

"Solenoide" recull, en certa manera, llocs per on ja havia transitat Cartarescu, i el lector que hi arribi després de "Nostalgia" anirà trobant els enllaços que remeten als personatges inoblidables d'aquella obra genial: els bessons, en Lulú, la mare, els nens que juguen al peu dels blocs de Stefan cel Mare... però tot plegat té un aire nou. Fins i tot la ciutat de Bucarest, que té un protagonisme decidit, adquireix matisos més fascinants i més misteriosos, més plens de significat. Bucarest és l'obra d'un arquitecte genial i monstruós que va idear-la tal com la veiem, amb edificis vells i enrunats, amb façanes que es vinclen endavant, amb carrers degradats, amb fàbriques que amenacen ruïna i des de l'interior de les quals hom es pot traslladar a d'altres dimensions, a móns paral·lels i esgarrifosos?

El cubisme, també penso en el cubisme mentre llegeixo "Solenoide". Cartarescu du les possibilitats expressives, suggestives i referencials del llenguatge fins a un lloc inaudit que permet explicar el món des de tots els angles imaginables: una descripció canònica esdevé, de sobte, una imatge fantasmal que revela allò que s'oculta a la mirada que només veu superfícies i explora tots els angles sense distingir entre el físic i el metafísic. Perquè el món esdevé, en la seva prosa, quelcom infinit, horrorós, paorosament inabastable a l'enteniment.

La primera frase del llibre és aquesta:
He tornat a agafar polls, a hores d'ara ja no em sorprenc, no m'esvero, no em fan fàstic. Només em piquen.
Aquests animalons minúsculs, tan sols molestos, adquireixen un significat enorme a mida que s'avança per les planes. Vistos al microscopi, els polls són uns monstres esgarrifosos que, no obstant, conviuen amb nosaltres i amb els quals, de fet, hi tenim molt poques diferències a nivell genètic. El poll roman en el cap que l'alimenta sense comprendre mai res d'aquest cap. Podríem ser, els humans, polls al cap d'un ésser inabastable que ni tan sols no arribem a veure, del qual no en sabem res perquè el nostre cervell no està dissenyat per a comprendre'l?

Si el dia de la meva mort m'és permès de fer-ho amb una mica d'enteresa i amb un deix de dignitat, mentre m'eixugo la vida de la cara amb una tovallola de somnis, crec que diré: començo a entendre el "Solenoide" d'en Cartarescu. I després flotaré, lliure, per fi, de la gravetat d'aquesta Terra de merda on m'han castigat a romandre-hi un temps per haver comès un tort que desconec. I vès que no sigui aquest: haver existit.

Resultat d'imatges de solenoide periscopi


dimarts, 2 de gener de 2018

Els estranys d'en Raül Garrigasait


Un servidor llegeix poca novel·la contemporània i tendeix a evitar les novetats, sobretot si són catalanes: tinc l'actitud del gat escaldat. Però de tant en tant s'esdevé la sorpresa, i aquest cop la sorpresa arriba de la mà d'en Raül Garrigasait i es titula "Els estranys". Una novel·la breu, intensa i que conté la voluntat d'esdevenir un text clàssic, intemporal i entenedor en qualsevol banda del món.

Perquè malgrat que se situa a Solsona i durant la primera guerra carlina, la història del seu protagonista no té pàtria ni època, i tal com li passa al Bartleby d'en Melville, al Joseph K d'en Franz o a l'home que camina d'en Walser, és la història universal i atemporal de l'home fora de lloc, el desubicat, el perplex, el qui no entén res del que s'esdevé al seu voltant, l'home gris que ens identifica, el soldat que no acut a la guerra, l'atònit espectador d'un món incomprensible, el qui pretén llegir la inintel·ligibilitat i abandona ben aviat l'intent, l'incapaç.

Uns anys enrere, vaig escriure una història sobre un personatge molt semblant, que vaig publicar en una col·lecció de novel·la negra: un jove falangista, ple d'un idealisme més aviat ingenu, acut a la Barcelona de postguerra per contribuir a l'ordre, la restauració dels bons costums i la moral, i un cop a la ciutat descobreix la seva impotència més humiliant, la seva incapacitat per comprendre el món i, sobretot, per intervenir-hi. M'agrada molt aquest Rudolf von Wielemann que de vegades s'assembla a "El cavaller inexistent" d'en Calvino i de vegades remet a "Les històries naturals" de l'enyorat Joan Perucho, per aquest ús de la història que no cau en els tòpics buits de la novel·la històrica, i per la capacitat de convertir les guerres carlines en una qüestió viva i alhora eterna i que explica, tan bé, com és Catalunya i per tant com és Espanya, la d'avui.

La novel·la és breu perquè no arriba a les 200 pàgines, però hi desfila un catàleg de registres envejable i poc comú en la producció catalana actual: la prosa de Garrigasait s'en surt amb un excel·lent quan parla del paisatge i quan fa retrats humans, quan fa humor, quan fa tragèdia, quan mostra la solitud, quan mostra la guerra, quan descriu olors.

I cal ser clar i català: en Raül és valent perquè va néixer a Solsona (o això en diu d'ell la Vikipèdia) i descriu aquesta ciutat "remota i mitrada" amb una distància cruel i fascinant (perquè és una distància molt propera), i parla dels carlins i de la seva ignorància, que és com una verruga enmig del món, sense embuts, i estableix paral·lelismes sense por entre els carlins del XIX i els independentistes catalans del XXI, sense por i amb prou intel·ligència perquè ho vegi qui ho vulgui veure i qui no ja s'ho farà.

Però que ningú no es pensi que la novel·la està escrita pensant en les tristes trifulques catalanes patriòtiques dels dies d'avui, ni que tingui una intenció pamfletària, perquè és tot el contrari. La novel·la vol ser llegida d'aquí a vint anys, d'aquí a dos cents amb la mateixa energia amb la que avui s'expressa, amb la mateixa vitalitat i la mateixa veritat. Això és el que m'agrada i el que m'ha sorprès enmig d'una literatura dèbil i oportunista com la que ens solem trobar: la veritat que conté, perquè la veritat sempre ho és, en la mesura que els homes i les dones sempre som quan som de veritat i sense por, i sense concessions a les modes o les conveniències.

Rudolf von Wieleman acut a Espanya a lluitar en favor dels carlins per allò de l'Ordre i els valors que creu importants, però no és un idealista: tan sols vol complaure el pare per tal de fer-se digne receptor de la seva herència, és un home sense atributs, mogut per un interès personal tan petit com tremolós, tan egoïsta com terriblement humà. Covard? Potser sí, però tan covard com jo. Mentre en Rudolf prova d'accedir a una quota mínima de dignitat i d'heroïsme que li permeti retornar a la casa del pare es veu immers en la lluita quotidiana per viure i prou, per sobreviure, per menjar, per dormir, per fer algun clau, per entendre's amb els qui el rodegen, per provar d'entendre alguna cosa, per petita que sigui, del món hostil i ximplet (carrincló o sàdic) on li ha tocat de viure.

La novel·la planteja interrogants molt interessants. En tinc uns quants i en deixo pocs: per què es titula "Els estranys" i no "L'estrany"? En l'esdevenidor, li va servir de res l'experiència espanyola a en von Wielemann? Perquè du el cognom de "Foraster" el metge que l'acull i que el cura, que és solsoní però liberal enlloc de carlí? Per què el rei que va inspirar el carlisme es deia Carles Maria Isidre de Borbó i l'anomenaven "el legítim" els seus partidaris? Hi ha cap paral·lelisme possible entre la legitimitat que reclamava Carles de Borbó i la que reclama, avui, un altre Carles?