L'autor de "Lo que nos queda de la muerte" sap: que el protagonista de la novel·la és la veu del narrador i no pas cap altre personatge, tot i que hi ha personatges que protagonitzen l'argument. És per això que en Jordi Ledesma em sembla un autor dels de veritat, dels que saben què és la literatura. La literatura és allò que passa quan un escriptor sap que no escriu trames interessants ni girs enginyosos ni finals sorprenents, si no bones frases, bones idees. Les bones idees són les que molesten a la majoria. Les bones frases fan que t'aturis a pensar.
En Jordi Ledesma és un escriptor que sorgeix d'un gran lector i no ho amaga. I això se li agraeix, perquè la lectura és rica de matisos, de referències i d'imatges. La literatura és allò que queda quan hom ha despullat un text de l'argument i dels ginys narratius que són a l'abast de qualsevol. Literatura és talent, i el talent és allò que passa quan hom es mira el món i diu que el món no li agrada, i que vol desagradar aquells a qui el món els sembla agradable. La literatura també és una acció que vol ser art, i que per tant dialoga amb la memòria, amb el seu temps i amb la resta de les obres d'art. Sense Velázquez no hi ha Picasso, i tal vegada sense Picasso no hi ha Velázquez: això és el diàleg en el món de l'art. Al text de Ledesma hi ha Juan Marsé com hi ha la gran narrativa llatinoamericana que em va salvar la vida fa uns anys. No és pel modisme que també cito Bolaño quan parla de Blanes.
La lectura de "Lo que nos queda de la muerte" haurà estat una de les més notables de l'any. He recordat un debat de mesos enrere que, sobre la novel·la negra, es demanava què és negre, gris asfalt o gris perla i etc. Fou un debat anecdòtic, que només pretenia amagar-ne un altre, molt més greu: no es tracta de pensar "què és novel·la negra" si no de pensar "què és novel·la". Els adjectius vindran més tard, si volen venir.
L'obra de Ledesma camina pels camins del gènere, però el lector descobreix ben aviat que es troba davant d'un text ambiciós, capaç de rebentar els dics de les etiquetes. No parlo amb tòpics. I és per aquest motiu que abans d'arribar a la pàgina 50 vaig publicar unes notes de lectura.
Algú em dirà que la novel·la negra és això, aquesta mirada lletja sobre la part lletja de la vida i del món. Que negre vol dir pessimista, que negre és una atmosfera, un fons. La fotografia d'un país amb els foscos pujats, que ens mostra un país més real que el que ens volen mostrar les postals.
La literatura és un acte polític, i cal saber-ho, viure-ho conscientment. I dir-ho: això és un acte polític. Sense manies.
L'escriptor es compromet políticament, i per tant es compromet amb la literatura. Pel que conec d'en Ledesma, el compromís no tan sols és obvi, si no que és l'escriptor més compromès que he conegut -en persona- fins ara.
Per això ha creat una tercera novel·la en majúscules: breu, justa, un conjunt barroc i lluminós de frases i d'imatges que em fa pensar en Caravaggio. La veu del narrador és la principal virtut del text, aquest joc brillant sobre la omnisciència del qui narra el passat coneixent el futur d'allò que narra, una opció que tendeix a la veritat (que no a la versemblança, tal com pretenen fer els mediocres). Tot allò que explica és exactament una mentida, una ficció fabulosa, però és la mentida que diu la veritat. La veritat incòmode. Hi ha algun eco del relat mitològic, i ho dic sense exagerar. I puc dir que la solució final remet, també, al somni mitològic que parla de destins, que vol dir de classes socials i de rols. Tot estava anunciat.
Així com la història és el relat que esdevindrà mentida, el mite és el relat fictici que esdevindrà veritat. És una qüestió de temps. Si algú vol conèixer la costa catalana, es pot remetre a algunes referències. Jo en dic dues: la cinta d'en Josep Maria Forn "La piel quemada" i la novel·la que ressenyo. Que em semblen complementàries i que en alguns instants he sentit com l'una demana l'altra per ser completa, tal com fan els enamorats.
A "Lo que nos queda de la muerte" hi ha allò que en Javier Cercas reclama com a tret essencial de la novel·la: la pregunta que no es respòn perquè la resposta és la novel·la en sí. El punt cec. La pregunta té alguna cosa a veure amb la classe social, amb la distància que hi ha entre elles i amb la rigidesa del joc.
Sé que les ressenyes de novetats editorials exigeixen brevetat, com els 20 segons de la publicitat televisiva. Però m'arrisco i els excedeixo, i hi afegeixo el darrer ingredient:
En Jordi Ledesma fa la crònica catalana que cal fer. Ho dic clar i català: fa la crònica que no volen fer els escriptors catalanoparlants (catalanoescribents?), i ells sabran perquè no la fan, però la caguen en triar aquest mutisme selectiu i tan covard. Catalunya no fou mai una terra d'acollida. Catalunya fou una terra de catàstrofe, d'explotació salvatge. Integració? Una terra de mort i de trens que s'enduen vides, això és Catalunya. I la literatura "nacional" bada i abandona el millor relat que se li ofereix.
A les properes dècades, el nostre millor cronista en clau de negre es dirà Hafsa de nom. Ja m'entens. O tal vegada Omar, o Baba, o Malak. No es dirà ni Joan ni Josep ni Carles. Cal pensar-hi: no és una boutade.
Entre les frases belles de la novel·la hi ha la bellesa del no-res i la del crim impune. La costa catalana és un paisatge nefast, i tal com ens l'explica en Ledesma aquí descobreixo com es pot fer un text amb vocació universal que parla d'un poblet qualsevol, d'antics pescadors explotats convertits en explotadors per certificar l'ascens social:
No hay nada peor que un negrero negro.
La frase anterior (pàgina 118) necessita matisos, és clar. Hi són. Retornaria a Cercas, i explicaria allò que diu sobre la literatura d'entreteniment i perquè és menyspreable, o perquè aquesta opció no és literària. Una novel·la vol fer pensar. Per entretenir-se, més val sintonitzar Telecinco o Tv3. Cal dir les coses pel seu nom.
No és per casualitat que en Jordi Ledesma escriu en castellà sobre Catalunya, i altra vegada, com sol ser habitual, és en aquesta llengua que molts comprenem i potser arribem a reconciliar-nos amb el país dels catalans, una tasca que no és fàcil perquè els catalans no agraden, no poden agradar. Jo, almenys, mai no em reconciliaré amb el país a través dels qui ens l'expliquen en català. Necessito el relat xarnego per comprendre. Necessito en Ledesma, en Pérez Andújar. Als fills dels señoritos no me'ls escolto perquè escriuen banalitats i no tenen res interessant per dir. Això podria ser un prejudici, però qui em llegeixi des de Catalunya sap què vull dir. I sap que, des de fa molts anys, en català s'escriuen textos d'una escassa densitat i que no expliquen res. O drames burgesos que imiten vells drames rurals de les regions carlines, costumisme estèril.
Lamento dir-ho així, però escriure avui sobre Catalunya i dir les coses com són sembla que només es pugui fer, si es fa amb ànim de dir, en castellà. És per això que recomano amb insistència la novel·la d'en Jordi Ledesma al lector catalanolector. Espero qualsevol comentari i m'animo a qualsevol debat. I aprofito l'ocasió per demanar als organitzadors de festivals de literatura catalana que incloguin l'autor als seus programes. Tenim un debat pendent, i aquí hi ha una veu necessària. Els qui no ho facin se'n pedenediran. Això és, en efecte, una maledicció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada