La foscor mediterrània de Massimo Carlotto

aquesta ressenya no l'hagués poguda escriure sense l'Àlex Martín i en Jordi Canal, als qui els dec el coneixement de l'obra de Massimo Carlotto.

En Massimo Carlotto, al qual vaig començar a llegir a través de "La vida fugint", ressenyada tot just aquí, és l'autor de "La oscura inmensidad de la muerte", novel·la publicada a la península per Emecé (Planeta) i bellament traduïda al castellà per Cristina Serna, el 2010. (Esperem que aviat hi hagi un Carlotto en català). És bo llegir novel·la negra escrita als països mediterranis i és bo saber que no tan sols Camilleri cultiva el gènere en italià. Com si diguéssim, a Itàlia hi ha un tipus anomenat Camilleri que fa coses policials i un altre, en Massimo Carlotto, que fa literatura negra. Ho dic així per situar-nos.

A les primeres planes de "La oscura inmensidad de la muerte" vaig pensar que en Carlotto havia triat un títol massa llarg i massa barroc, però això ho vaig obviar de seguida. El text és diàfan i directe, cru i visceral. No hi ha floritura, no hi ha ornaments. Està escrit des de l'estómac i per això les frases que diu oprimeixen aquest mateix òrgan del lector. Tot un model. Són frases de veritat i la veritat esdevé l'estil.

Als qui pensen que la novel·la negra són bons arguments i bones trames i girs enginyosos i aquesta mena de coses banals, els dic que en Carlotto també els agradarà perquè hi trobaran tot això i en dosis de mestre. Hi ha una diabòlica tendència a la planificació argumental que funciona com un rellotge ben greixat, d'engranatge tan subtil com eficaç. Als qui creuen que la novel·la negra es una atmosfera i una mirada pessimista sobre la humanitat, els dic que en Carlotto els omplirà de satisfacció.

L'argument explica una venjança. Una venjança freda. Glacial. No és pas per casualitat que un dels personatges dugui el nom d'Oreste (espero que aquesta referència encara signifiqui alguna cosa en temps de caçadors de Pokèmons). A en Silvano Contin uns atracadors li han matat la dona i el fill per fugir de la policia, i ell, sotmès a la negror immensa de la mort que l'envolta, s'espera durant quinze anys per dur a terme la revenja. I quan ho fa és per oportunisme, perquè l'atzar li dóna l'opció de penetrar en el mal. Aquest és un element clau, tal com fa l'expressió popular "l'ocasió fa el lladre". L'ocasió fa el lladre i el marit infidel i el polític corrupte. Entre la bona persona i el malvat tan sols hi ha la debilíssima línia de l'atzar. Això explica qui som molt millor que qualsevol tractat de moral i de decència. L'argument podria assemblar-se al de "La bèstia ha de morir" d'en Nicholas Blake, que fou versionat per al cinema en una adaptació brillant de Claude Chabrol ("Que la bête meure", 1969).

Però en Carlotto construeix una narració en què dóna veu als dos pols: la víctima i el botxí. I explica que aquests papers són intercambiables, ja que la víctima pot esdevenir botxí, i talment a la inversa. Una simetria esgarrifosa enfronta el lector a un debat moral poc comú en un gènere que massa vegades tendeix al maniqueïsme pret-a-porter o a un insuportable paternalisme. Qui busqui bons i dolents que no s'hi apropi, perquè es farà un embolic.

Haver començat a llegir en Massimo Carlotto pel seu treball autobiogràfic "La vida fugint" planteja algun avantatge: el lector de "La vida fugint" sap que l'autor ha estat pres i que coneix la presó de veres. Algunes descripcions de la presó per dins sonen extraordinàriament versemblants i hom se n'adona que això no es pot escriure si no es coneix:

A les 7:00 neteja. Els dies parells toca fregona i amoniac. A les 7,30 passa el carret del l'esmorzar [...] Demà és dimarts: minestrone, mortadel·la i amanida.

De manera que quan dóna veu a en Raffaello Beggiato, que s'està morint de càncer a la cangrí, sap que no parla d'oïdes. Quan opina sobre els educadors socials o els reeducacdors voluntaris o els carecellers no hi fa broma. No hi ha condescendència.

Ni condescendència ni pietat: l'home és una bèstia per als altres homes. És el llop d'en Hobbes. El mot "corrupte", el mot "estúpid"  i el mot "policia" defineixen una mateixa categoria moral i una mateixa professió. Qui persegueix el llop acaba per assemblar-s'hi, i aquí hi ha pocs matisos a fer. Què amaguen les bones intencions i la caritat? Quin paper juga la premsa quan jutja? Hi ha algú que sigui innocent? Quin és el sentit de la paraula "justícia"?

A aquesta darrera pregunta hi respòn -en part- la cita que encapçala el llibre, i fa bo de veure que en Rafael Sánchez Ferlosio és ben conegut a Itàlia:

(Justicieros.) Los hay que, si la Ciencia descubriese el medio, prolongarían 1.000 años la vida de los reos, a fin de que llegasen a cumplir 1.000 años de condena. ¿Pues no lo hizo ya Dios, cuando fundó la eternidad, para que los réprobos pudiesen padecer eternamente las penas del infierno?