dissabte, 2 de gener del 2016

El diablo en cada esquina, Jordi Ledesma


"El diablo en cada esquina" és la segona novel·la de Ledesma (Tarragona, 1979) després de la inquietant "Narcolepsia", que va representar una entrada d'aire nou i necessari a la narrativa negra catalana. El relat recorre una Catalunya propera, creïble i versemblant, de la qual se'n desprèn un retrat realista sense caure en el costumisme que, massa sovint, inunda la novel·la negra contemporània.

El protagonista (o un d'ells, perquè la narració avança sobre diversos actors) és un Esteban Puig gairebé identificable -amb altres noms i cognoms- en el nostre món i alhora una figura de la narrativa negra clàssica, que podríem trobar en moltes obres de l'edat d'or del negre nord-americà. Fill de la burgesia del textil de Sabadell, l'Esteban és un nen mimat i desconeixedor dels límits: ha nascut al costat bo, al costat on tot és fàcil i tot està permès. Fins que la sort fa un gir, i l'Esteban descobreix que ha avançat massa passes cap dins de l'infern. De la dolçor del món burgès a la rudesa de la lluita per la supervivència tan sols hi havia un llindar per traspassar.

Explicat així, es podria pensar que "El diablo en cada esquina" té alguna cosa de faula moral, i en certa manera aquesta seria una de les lectures possibles. Però no l'única. També podríem parlar de faula "amoral", perquè el món que retrata Ledesma (que és el nostre, amb escassa pàtina de ficció) és el món que va sorgir de la pèrdua (o la devaluació) dels valors morals, en algun instant de la nostra història recent.

En tant que novel·la de personatges més que no pas de trames o de procediments policials, investigacions i demés tòpics massa grapejats per la novel·la a l'ús, Ledesma crea un univers de noms, de relacions i de vincles que creix amb l'energia amb què la vida actua: el lector té la impressió de contemplar la proliferació d'organismes vius en un medi putrefacte (la vida neix a l'aigua estancada). La ciutat de Barcelona es tracta sense contemplacions i sense concessions: la prosa de Ledesma no està pensada per atreure turistes a la ciutat.

En aquest sentit, la mirada sobre la ciutat és despietada i crua, agudament descriptiva de la realitat quotidiana (una mirada que comparteixo). És una mirada que se situa en l'ambició literària, aquesta ambició tan rara en temps de "novel·la no-literària" com diu l'Enrique Vila-Matas, i que per això es distingeix del noranta per cent de les novetats editorials del gènere (especialment -dramàticament!- en llengua catalana, però també en la castellana). Perquè, sense caure en el pecat del lirisme gratuït, Ledesma construeix una prosa rica d'imatges i de frases treballades que saben crear una atmosfera no tan sols negra, si no que també s'aproxima al llòbrec, a una literatura propera al terror. El diable del títol no és gratuït. En deixo una mostra:
Mariscal es el prestidigitador "sin duda", se reafirma Góleman interiormente. Lo representa un esqueleto que aguanta la copa de veneno en la mano. Va disfrazado de rey y arde envuelto en llamas por una detonación que emerge del suelo. Detrás de él está su alabardero, dentro de un pozo, muerto, el cadáver lo devora un gato negro.
"El diablo en cada esquina" és una novel·la oportuna, necessària. Una oportunitat real per reivindicar i mantenir viu el vell i irresolt debat sobre la literatura catalana d'expressió castellana. Perquè tal com jo ho veig (un cop més, i ja en van molts) les millors novel·les catalanes que tracten de Barcelona i de la societat catalana actual estan escrites en castellà (allò que tothom pensa però no es diu mai en públic). Cal pensar-hi. I dir-ho, és clar.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada