"El cementerio vacío" és la penúltima novel·la de l'escriptor de Bilbao Ramiro Pinilla. I ja no n'hi haurà més, perquè Pinilla va morir l'octubre de 2014 poc després de concloure la tercera part de la trilogia ("Cadáveres en la playa"), la que comença amb l'excel·lent "Sölo un mueto más".
Fa un temps vaig ressenyar en aquest bloc "Sólo un muerto más", aquesta peça de la narrativa negra que no tan sols és brillant, si no que aporta novetats i aire fresc als gènere. A "El cementerio vacío", Pinilla reprèn el personatge de Sancho Bordaberri, el llibreter de vell de Getxo que admira Hammet i Chandler, i que es transforma en Samuel Esparta (castellanització ingènua i còmica de Sam Spade) quan investiga un cas criminal. Amb la finalitat de narrar-lo.
La narrativa de Pinilla no es limita a explicar les aventures i les investigacions del seu detectiu rural: és una refexió profunda i aguda sobre el fet d'escriure, de convertir en paraules escrites la vida i la mort, les raons i els motius ocults que empenyen els homes a matar-se entre ells. Bordaberri-Esparta-Spade és un joc de miralls múltiple, un veu aparentment innocent (de vegades banal) que transita els carrers i que investiga les ànimes. Les individuals i la col·lectiva. Amb agilitat i lleugeresa formals, la veu de Pinilla penetra la part fosca. Pinilla tenia noranta anys quan va escriure "El cementerio vacío", i escriu amb una fluïdesa magistral que resulta quasi miraculosa.
Situada al Getxo de 1947, en una postguerra espanyola que es perllonga com si no pogués trobar el final, Pinilla construeix més peces d'aquest fresc enorme sobre els anys terribles de la nostra història. Sense sentències ni melodrames, l'autor dibuixa les línies que duen de la repressió franquista fins al virus nacionalista, i no s'oblida de les arrels carlines del conflicte. Allò que l'assaig encara té pendent d'abordar (l'origen carlí dels nacionalismes basc i català, i les vinculacions etnicistes de tots dos fenòmens), ho fa Pinilla entre escena i escena com qui no vol, amb aquella facilitat per l'escriptura que em fa pensar en alguns versos de Rimbaud.
El títol de la novel·la està extret d'una llegenda local i romàntica dels pobles mariners: els cementiris aprop del mar es buiden per sota per l'acció del mar. Els difunts fugen cap a l'aigua, on viuran una segona existència de felicitat, lluny de la societat. L'autor fa una interpretació terrible de la llegenda:
Sí, es una de esas leyendas nuestras contadas en invierno ante el fuego de las cocinas y que unos creen y otros no, y unos terceros necesitan creer como refuerzo ancestral de un profundo delirio de lo vasco.
Com a "Sólo un muerto más", en aquesta novel·la l'enginy de Pinilla fa un estudi sociològic agut (i de vegades cruel) de la vida en un poble. Malgrat que el to i la mirada són completament diferents a Philippe Claudel, Pinilla se situa en un univers mental i literari proper a "Les ànimes grises" i a "Linforme de Brodeck": el crim és un fenomen lligat al fet humà, a la història i a les relacions socials. El criminal no és el pertorbat autista de la mala literatura negra, no és l'obra d'un foll assassí que obeeeix unes veus extramundanes. El criminal és un producte de la cultura, tal com ho és el botiguer, el polític corrupte o l'home que pega l'esposa.
Hi ha un relativisme intensament humanista en el text de Pinilla. Tot allò humà ens és proper. El seu detectiu té quelcom de Quixot (malgrat que es digui Sancho), disposat a defensar la innocència de l'acusat contra tot i contra tothom. I és una mirada lúcida, lleugerament desencisada. Explicada amb una veu dolça i suau. La veu del qui ja ho ha vist gairebé tot i que malgrat l'evidència del desastre humà, creu que dintre l'ànima hi ha un residu de bondat que també cal dir.
