L'Étienne, a la setantena, viu tot sol al pis enorme on ha viscut la vida, entre les parets on va compartir-la amb la dona i la filla, que ja són mortes. També hi té el taller de restaurador de sants (que fou el seu ofici) en el qual ara treballa lentament i només pel plaer d'una ocupació meticulosa que el convida als records. A poc a poc reconstrueix la figura d'un àngel gòtic.
L'Étienne no tan sols és vell i ple de xacres com la sordesa i la dificultat per moure's si no que està malalt d'una malaltia terrible, retratada amb ànim naturalista. Vestit amb roba vella, blanca i desastrada, menja quatre coses, rebutja les ajudes dels serveis socials i vagareja per les cambres, habitades d'una forma física i tangible pel record dels qui ja no hi són. Els records són la casa i la casa és un ens vivent. No es tracta de fantasmes, si no d'un lloc on els fantasmes i els vius comparteixen el mateix territori. És per això que el pis desprèn una olor que resulta molesta als altres: és un organisme en forma de parets, de l'aire que contenen.
La referència al màrtir cristià és directa i no busca metàfores capcioses o intel·lectuals. Sant Esteve es va recloure en una cova i es va aïllar del món per entrar en contacte amb el déu que era dintre seu i al seu voltant. Tant aquell sant (un dels primers màrtirs del cristianisme) com aquest Étienne han optat per dur una vida fora del món, però a tots dos els encalça el món amb una hostilitat idèntica, gratuïta i brutal. És en aquest punt on l'espectador descobreix que li estan explicant un relat negre: l'Étienne és perseguit, humiliat i torturat per la mestressa de l'immoble, que el vol fer fora a tota costa. Però La lapidació de sant Esteve no es pot circumscriure a un film sobre allò que s'anomena el "mobbing immobiliari" (un derivat del vell tema de la cobdícia) perquè conté moltes altres lectures i significats.
És un conte sobre la vellesa i la solitud, sobre la lluita per assolir i conservar la identitat. Una faula que parla del dolor de la memòria. Una mirada a la vida humana amb òptica minimalista i una pregunta que es demana què vol dir ser humà a partir del retrat dels instants finals d'un ésser humà, el moment crític. Hi ha ressons existencialistes però també de pensadors cristians com Maritain, i alhora la reivindicació d'un cristianisme primitiu i estricte, ple de metafísica, de meditació i de contacte directe amb l'incomprensible i el meravellós. Així, si en algun instant ens podem sentir angoixats davant la pèrdua de la dignitat que mostra el senyor Étienne, també etenem que la pèrdua de la dignitat és un pas obligatori: és el darrer sacrifici i l'alliberament definitiu. Un cop perdudes la dignitat i l'esperança, l'Étienne es podrà desprendre del cos per apropar-se a aquells i a allò que estima i que dóna sentit a la vida.
La lapidació de sant Esteve, però, sap recollir i sintetitzar fragments de la història que abasten els sants gòtics de fusta corcada, els camps d'extermini nazis, la medicalització de la vida contemporània. Aquest Étienne és molt lluny del vell Alexander protagonista de Sacrifici (el darrer film d'Andrei Tarkovsky) però hi comparteix elements gens anecdòtics: aquell Alexander fou professor d'història de l'art i viu rodejat d'icones russes, manté un vincle conflictiu amb la casa on viu i s'enfronta a la fi del món des d'un espai on allò real i allò imaginari han entrat en contacte. A Sacrifici, Tarkovsky diu explícitament que el món contemporani no és millor després de perdre la fe en déu. A La lapidació de sant Esteve aquesta idea hi és implícita. En tots dos films, el color blanc hi té un paper essencial: la samarreta, la llet, el paper, els cabells, les radiografies, l'ambulància, la paret, etc...
La lapidació de sant Esteve és el segon film del director Pere Vilà (Girona, 1975), que abans havia parlat del pas de la infantesa a l'adolescència a Pas a nivell (2007) i que ara torna a parlar de la memòria i la vellesa amb La fossa (2014), on fa un exercici intimista a partir de les fosses on jeuen, oblidats per déu i per l'estat, els morts de la batalla de l'Ebre.
El film inclou troballes estètiques d'una enorme potència. Especialment memorable l'escena en què Étienne pinta a la paret i en gran format la gràfica d'un electrocardiograma de la seva filla mentre dormia, i que explica magistralment la idea que la vida dels morts és als llocs on van viure: els fantasmes no són matèria de la parapsicologia a l'ús, si no de la metafísica més sublim. I també es refereix a una cinematografia no gaire llunyana però que sembla remota i que tenia més present l'ètica que no pas els trucs i els girs argumentals, en l'elecció de Lou Castel com a protagonista (i de Luis Rego, inclòs al repartiment).
La lapidació de sant Esteve també ens parla d'un desastre català i espanyol com és la desaparició de la productora d'en Lluís Miñarro (Eddie Saeta), que ens ha donat les millors obres cinematogràfiques dels darrers temps. La cultura no tan sols no interessa els nostres agònics governants apòstols de l'austeritat catalana: no la volen. I per això rescaten estacions d'esquí mentre assisteixen impassibles a la desaparició de la productora més rellevant. (Deu ser perquè la cultura no és una estructura d'estat. I per això han nomenat conseller de cultura un home tan mediocre i gris i mel·liflu com el senyor Ferran Mascarell, amb lligams familiars i sospitosos amb algunes agències culturals que algun dia s'investigaran).
______________
"La fossa" es pot veure a través de vimeo però demana una contrassenya que donaré a les persones conegudes que ho demanin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada