El caporal Lituma

Quan arriba a la colònia minera de Naccos, Lituma ja no és el guàrdia civil distret i tavernari que acompanyava el brillant Tinent Silva a Talara (1). Un cop enmig dels Andes, on l'han destinat perquè va dur endavant una investigació que comprometia els poders fàctics a la costa, Lituma té una mica de càrrec i un ajudant malalt de melanconia i d'amors. Així es crea una nova parella d'investigadors que dóna un rendiment molt alt dramàticament i que amplia el ventall d'unes possibilitat que semblen infinites (tot i que -potser com diria un Borges que m'imagino- totes acaben remetent a Quijote-Sancho i a Holmes-Watson. O són el mateix?).

És indubtable que han passat els anys i que n'ha vistes de tots colors, perquè ara Lituma se sent tan disposat a creure-ho tot com a no creure's res. (En certa mesura, és tal com jo em sento ara). La colònia dels miners (reconvertits en constructors d'una carretera endimoniada i andina) és un lloc perdut de Déu i dels homes, brut i trist, on tan sols hi ha barracons desastrosos i una estrambòtica taverna per a emborratxar-s'hi els dissabtes. 

Per les valls hi corren els pishtacos, esperits malignes que et xuclen el greix per vendre'l a la indústria ianqui, cauen els huaycos (allaus de pedra i fang) i ronden les milícies de Sendero Luminoso, en una revolució lenta, meticulosa, sanguinària. El relat transcorre entre l'embriaguesa i la superstició, els assalts dels revolucionaris que apareixen del no res i les repressàlies de l'exèrcit, estúpid i ineficaç. És evident que el caporal Lituma ha obtingut aquest destí en repressàlia per haver ficat el nas on no tocava: a la casa dels oligarques i del poder. I per això ara viu al purgatori, l'avantsala de l'infern.

I no obstant tot això, Lituma pren una opció moral greu i n'accepta les conseqüències amb una dignitat sorprenent. Decideix que investigarà la desaparició de tres pàries, i que arribarà fins on faci falta i peti qui peti. Com si no hagués estat prou escarmentat, apareix un caporal Lituma incorruptible, ple d'honestedat.

La investigació avança a batzegades i a cops d'intuïció, gairebé per casualitat i malgrat tot. En un paisatge terrible i hostil, enmig de gent que el menysprea en el millor dels casos.

Lituma en los Andes és un relat atmosfèric, d'olors i de colors, de llàgrimes i pudor d'alcohol barat, de fang, de fred, de calor extrems. Irònic i tràgic, en peruà i en quètxua, de vegades en francès, amb mirades furtives a la llarguíssima història del país dels maies. Una classe magistral de sociologia de la vida, sobre la dignitat dels pàries i la fugacitat de la vida.

Novel·la amb estuctura policíaca de factura impecable i d'ànima negra explicada en un llenguatge brillant que sap passar del registre col·loquial a la metàfora brillant, de l'argot al cultisme sense relliscades ni ridículs.

Mario Vargas Llosa sempre serà, per mi, aquest gran escriptor que em cau tan malament. O que no entenc gens, si penso en la persona de l'autor. Amb els anys he après a llegir-lo obviant quin nom hi ha escrit a la portada. No és un exercici senzill, però tampoc no és irresoluble.

Al capdavall, també és difícil llegir l'obra d'escriptors que em cauen bé però que escriuen com alumnes de secundària.

Lituma en los Andes

Mario Vargas Llosa

RBA Editores, Barcelona, 1993

(3 euros a la botiga Re-read)

____________

1. Em refereixo a la primera aparició del personatge de Lituma, a la novel·la policíaca ¿Quién mató a Palomino Molero?