Em vaig equivocar. L'any en què en complia cinquanta, mogut per l'impuls de les efemèrides, ho vaig voler celebrar. Molts anys enrere havia experimentat amb la ment i havia provat substàncies que l'alteren. Arribat als cinquanta vaig decidir fer experiments amb el cos. Vaig començar amb un règim alimentari estricte, inspirat vagament en el dejuni estacional dels ioguis, en el qual el te verd és el protagonista. Les grans dosis de te verd són depuratives, però jo me'l bevia amb més fruïció perquè recordava un conte que, a la joventut, em va impressionar molt, el Te verd, d'en Sheridan-Le Fanu.
Quan feia uns quinze dies que prenia el te, vaig tenir els primers somnis que vaig suposar induïts per la beguda. Eren somnis amb una qualitat i una textura diferents als habituals, més rics i més intensos, amb una aparença de realitat sensorial que m'era desconeguda. Tenien una estructura narrativa complexa i coherent. En el primer d'ells jo era un esclau sotmès a treballs forçats, en una ciutat babilònica que vaig identificar amb Lagash. Per fortuna, en el moment del somni és l'hora de dinar dels esclaus, i estic menjant un bol de cereals mentre parlo amb un company. La conversa tracta de la crueltat i la venjança. Al segon somni era Gilles de Rais. Del tercer d'aquesta sèrie no puc dir-ne gran cosa, perquè resultava evident per diferents factors que se situava en el futur, i jo era un individu prim, de rostre oriental, que transitava carrers com autopistes a la recerca d'un expenedor automàtic de pizzes per a celíacs.
Per fortuna aquestes experiències oníriques (trobo més oportú anomenar-les així que no pas somnis) es van interrompre per donar pas a unes altres en les quals el protagonista era jo mateix. Es tractava de situacions o esdeveniments en els quals hi participaven persones que, en la seva majoria, són els meus morts: els parents i coneguts que ja estan enterrats. Sobre els qui estan vius i que eren al somni se'm van generar dubtes: es tracta de persones amb qui em vaig relacionar fa anys, i dels quals no puc afirmar que siguin vius perquè hi he perdut el contacte. Però allò més interessant eren els escenaris on es desenvolupaven les situacions. Es tractava d'arquitectures gegantines: edificis, muralles i construccions indeterminades però sempre ciclòpiques, de mida sobrehumana. Blocs de pisos tan grans com les muntanyes de l'Himàlaia, edificacions que s'alçaven milers de metres i es difuminaven entre els núvols.
Els fets que vivia no tenien l'ingredient absurd que solen tenir la majoria dels somnis, i un cop els recordava, ja despert, em semblaven molt probables. En tot cas, les reaccions emocionals concordaven amb les reaccions que tindria si em trobés efectivament en aquelles situacions. A partir d'aquests episodis onírics vaig prendre consciència de mi mateix com a esdeveniment en el temps més que no pas com a individu, perquè m'hi veia en diverses edats, no tan sols viscudes si no també futures. Aquest nou punt de vista em va ajudar a comprendre que la presència de les persones mortes en el somni no responia a cap auguri mortal ni era una manifestació fantasmal, ja que la persona, en tant que esdeveniment, no necessita un cos viu per a ser.
Aquesta nova perspectiva va començar a afectar la meva forma de mirar-me, de relacionar-me i de moure'm en la societat. Tot i que en realitat, potser van canviar ben poques coses de la meva vida quotidiana. Jo diria que tan sols vaig observar una transformació rellevant: els gossos, que sempre m'havien fet por i dels quals me n'havia allunyat, ara em venien a fer unes mostres de submissió sorprenents enmig del carrer, i davant l'astorament dels amos que els duien.
Just abans de suspendre la dieta i la ingestió del te, vaig somniar l'arbre carnívor. És a dir: vaig abandonar l'experiment per causa d'aquell arbre. És al capvespre i camino depressa per un paisatge erm, vull arribar abans no sigui de nit del tot. Avanço per un corriol entre pedres blanquinoses i terra seca, polsegosa. Gairebé no hi ha vegetació. Malgrat que no li dono importància, me n'adono que no hi ha cap signe de vida animal: ni aus ni insectes. En arribar a un revolt del camí, davant meu se'm presenta una extensió còncava de contorn circular, completamet llisa. Sento com aquesta desolació immensa es reflexa en la meva ànima i passa a formar part de mi, una part de mi tan certa com les cames i els braços.
La terra sembla d'argila fresca, com la massa humida que moldegen els ceramistes. Però no obstant l'aspecte flonjo, quan la trepitjo és sòlida, granítica. Enmig del cercle s'hi alça un arbre sec que deuria morir fa molt de temps perquè ha adquirit aparença fòssil. Al seu voltant hi ha una rotllana de matèria blanca i gairebé fosforescent. Quan hi arribo, descobreixo que la blancor està formada per centenes, potser milers d'esquelets d'aus i de petits rosegadors, tot i que hi ha l'ossamenta d'un cavall i, lleugerament allunyada de la resta, una calavera humana de mida menuda que deuria pertànyer a un nen de nou o deu anys.
Em vaig desfer de les provisions de te verd que guardava al rebost. Però el meu cos deuria retenir-ne residus, o bé el cervell havia après a trobar el camí sense necessitat d'ingerir el te. Perquè d'ençà de llavors els somnis apareixen intermitents i imprevisibles.
En algun instant del procés vaig comprendre que el viatge d'aquell homínid que es va alçar enmig de la tenebra i l'horror primigenis és un viatge d'anada i de tornada. I també vaig comprendre que el te verd, com tantes altres substàncies repartides per la naturalesa a totes les parts del món, és capaç de mostrar-nos el plànol del camí.
Juny-juliol, 2014
_________________
Una versió extensa d'aquest relat inaugura el recull Cròniques de la senyora Fragilitat (que espero publicar algun dia).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada