divendres, 28 de març del 2014

Introibo


Vaig entrar a la casa amb les claus velles que dormien el somni dels objectes perduts al fons dels calaixos. La reconeixia perfectament, tot i que ara la vaig trobar més blanca. Me'n sabia els racons i els topants, la memòria guardava amb precisió la geografia i el plànol. Hauria pogut caminar-hi amb els ulls embenats.

[Potser duia els ulls embenats]

Sabia que al fons del corredor hi havia el menjador, i que a la dreta trobaria les dues portes: la que duia al meu antic dormitori i l'altra, que dóna accés a l'estudi on treballava la meva mare. La cambra de la persiana incendiada pel sol, la pols daurada i els silencis llargs, apresos i domesticats. La cambra on la dolça mort havia penetrat tres vegades per jeure en el llit verd.

Però les olors eren unes altres, i el to de la pintura blanca era blavós, il·luminat d'un blau espiritualitzat. Hi havia un tuf lleuger de peix, un aire humit de floridura i de tristesa aquosa. Amb els ulls closos, em sentia transportat a la riba d'una llacuna d'agua quieta. Algú (o alguna cosa) habitava el meu antic pis. Era complicat admetre-ho, però calia admetre-ho: el pis no estava buit, en contra de les informacions i les meves suposicions.

[Em palpo el rostre perquè penso que potser estic adormit o que duc els ulls embenats. Però les mans palpen les parpelles obertes, no hi ha cap bena que m'empari]

El país és ple de gent sense casa, vaig pensar. Per això trobava natural que algú (o alguna cosa) l'hagués ocupat i que la vida hi hagués tornat a viure. Però qui sigui que l'habita no té mobles --ni una mala cadira--, no usa la cuina, no necessita penjar bombetes al capdavall dels fils morts, com arrels d'un arbre sec. Tan sols un petit matalàs, disposat a terra en un racó del menjador, sense coixins.

Potser qui l'habita té mobles i làmpares, però són invisibles als meu ulls, vaig pensar. Potser ell mateix m'és invisible. No sé si jo li sóc visible. Potser tot allò que no coneixem, tot allò que no volem saber és invisible als nostres ulls. Els qui no tenen casa al país de les cases buides. Potser creiem que hi veiem, però potser només veiem banderes als balcons, pantalles i neons.

[Palpant, trobo una cinta de color groc penjada al pom del lavabo. És l'únic objecte que no recordo, que és nou. Té la llargària justa per a rodejar el meu cap, fer un nus al clatell i cobrir-me els ulls]

Em vaig asseure a terra, fatigat, Vaig somiar veus que mormolen en un idioma estrany, el so inconfusible d'una parella que fa l'amor i després remor de peus nus corredor enllà.

En desvetllar-me la nit era ben closa i algú (o alguna cosa) m'havia cobert les cames amb un llençol. La foscor era absoluta i no trobava les meves ulleres. Vaig allargar la mà en la tenebra per buscar-les. Llavors algú (o alguna cosa) va dipositar les ulleres a la meva mà.

1 comentari: