Des que ha despuntat el dia que ho estic veient. Arriba des de l'altra banda, travessa les persianes i em dibuixa traços als vidres del balcó, als porticons. Per un instant he vist un pentagrama, però després les línies han començat a créixer i a enfilar-se com si vulguessin escriure a tota l'estança.
Fins fa poc aquesta cambra del pis era quasi buida i no sabia què fer-ne. Ara, inesperadament, és l'estança més plena, on hi passo més hores.
Sé que em vol dir alguna cosa, que aquestes línies contenen un missatge, potser hi ha petites lletres blanques i resplendents amagades, potser són les miríades de pols refulgents les que contenen els signes. Però sigui com sigui no sé llegir-ho. Algú m'escriu en un codi desconegut i alhora no coneix el meu. A la nit li deixo notes escrites en una llibreta, amb lletres ben grosses i de cal·ligrafia acurada. Al matí trobo aquesta escriptura de llum. Ho provem, però no ens comuniquem.
Li ofereixo el palmell de la mà perquè m'escrigui a la pell. La hi deixo uns minuts. Imagino que algun signe hi quedarà estampat. Però el sol del febrer no té prou força. Apenes si em deixa una escalfor lleu.
Ressegueixo les ombres a les rajoles roges del balcó. Per si les lletres haguessin quedat allà. De vegades intueixo un signe clar, però després es fon, o descobreixo que tan sols me l'imaginava.
Quan a la tarda em poso escriure me n'adono que sempre usem tinta fosca. Les meves lletres són d'un negre dens, de tenebra. Ara de sobte em desconcerta pensar que en diem negatiu dels traços blancs escrits sobre negre. Vinc del fons del mar, d'un abisme d'aigua pregona i tèrbola. Vaig voler arribar a la llum, però no hi vaig arribar.
(Esbjörn Svensson va morir el juny del 2008 en un accident mentre practicava el submarinisme).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada