dimarts, 7 de gener de 2014

Thomas Ligotti, Converses en una llengua morta





Ligotti (Detroit, 1953) és un narrador de la inquietud i l'estrany més que no pas d'allò que convenim en anomenar relat negre. Però la seva prosa navega per un oceà sense límits, i voreja costes i atraca en ports de totes les banderes. La seva darrera obra, The Conspiracy Against the Human Race, (sense traducció de moment) és alhora una guia literària, un tractat de filosofia nihilista i un llibre imaginari. Si resseguim el riu que brolla de Poe i transita per Lovecraft, podríem tenir una idea de l'aigua en què s'emmirallen aquests relats on l'horror és absència i aquest enorme silenci negre de l'Univers.

Si Poe va descobrir que l'horror s'esmuny dins la ment i Lovecraft el situa al cosmos més enllà del nostre abast i la nostra comprensió, Ligotti planteja que l'horror és encara més inabastable: perquè l'essència de l'Univers és la buidor i la negror. Una negror que s'expressa a través d'infinites vies (l'amoralitat en seria una) i que, en darrer terme, es manifesta a través de la indiferència còsmica: en aquesta infinitut negra la vida humana és irrellevant. O ridícula.

Les ciutats són decorats buits i els personatges marionetes grotesques. En aquest univers sense intenció allò que predomina és la destrucció i el no-res. Si l'univers tingués algun propòsit no seria cap altre que el fracàs i per això l'ésser suprem de la creació pot ser la medusa: sense ulls i sense codis ètics. Diria que Ligotti se situa, també, a la negra carena de la literatura del grotesc, que passa pels cims de Büchner, Wedekind, Schnitzler, Hoffman, Meyrink i Kafka. En pintura, seria inevitable que les seves imatges no ens remetessin a Bruegel, De Chirico, Tanguy o Max Ernst, o en l'obra experimental de Dalí.

Però jo diria que més enllà del discurs de la buidor i del nihilisme de dimensió còsmica, Ligotti troba l'espai i el lloc -encara- per a construir peces breus de delicat i brillant format en la tradició del conte negre, de crim i maldat a escala petita, a escala humana. I on, paradoxalment, hi ha una justícia sobrenatural que actua per castigar el malvat. Tot i que -cal advertir-ho- aquesta justícia és tan perversa i malvada com el mal que l'ha motivada.

Converses en una llengua morta és un relat breu, de catorze pàgines. Organitzat en tres actes i un epíleg, de factura clàssica i amb hipèrboles al·lucinants, assistim a tres nits de Halloween consecutives. A la segona s'insinua l'existència d'un crim espantós. A la tercera, una força horrible que prové del més enllà apareix en forma d'espectre per a venjar la víctima. Però Ligotti és pervers i enigmàtic, i dins de la hipèrbole oculta una possibilitat macabra: potser no hi ha hagut cap intervenció fantàstica. Potser ni tan sols no hi ha hagut un crim i la víctima és un botxí extraordinàriment sàdic. Potser l'horrible venjança ha estat executada per una tendra criatura que semblava tan innocent. Com en la immensa majoria dels seus contes, el darrer paràgraf obliga a rellegir tot el relat i entretenir-se en trobar-hi les claus: perquè delicadament situades com qui no vol, les claus hi són i ens presenten una segona versió, molt més esgarrifosa del que havíem imaginat. A la segona lectura, la possibilitat més pèrfida pren cos.

Deu ser inevitable que Converses en una llengua morta remeti el lector a Robert Bloch, un dels autors més prolífics i interessants del gènere negre-fantàstic. Potser el deixeble més important de Lovecraft (i responsable en gran mesura dels celebrats Mites de Cthulhu), Bloch té un relat pervers (A Toy for Juliette) on es permet enllaçar la Julieta del Marquès de Sade amb Jack l'Esbudellador. I jo diria que alguna cosa hi ha de tot això en aquest conte de Ligotti.

No tinc el coneixement de la llengua original de Ligotti que em permetria llegir-lo en versió original, però precisament per això celebro la traducció de Marta Lila Murillo que edita Valdemar a la seva encomiable col·lecció Gótica. La llengua de Ligotti no és senzilla: frases breus i sovint inacabades, insinuar sense dir, hipèrboles encadenades, adjectius paradoxals i reflexions oníriques: el lector ha de fer un esforç constant en la lectura que finalment esdevé una celebració de la literatura -quan ho és en majúscules.

No em puc estar de dir allò que intueixo: que totes les expressions artístiques de la humanitat arrenquen de l'impuls per expressar l'inexpressable i el misteri. Des de la pintura a la fotografia (per què els primers fotògrafs van pretendre fotografiar fantasmes?) a la literatura oral i primitiva, invariablement destinada a narrar cosmogonies fantàstiques i somnis. I per tant Ligotti recupera, reedita i actualitza la literatura fantàstica en un espai oníric on hi flota la insinuació d'algun ritual compartit entre el qui escriu i el qui llegeix.



___________________
Aquest text maldestre i atabalat és el que inaugura l'etiqueta de les ressenyes en aquest bloc. Com en qualsevol altra opció, el boc també està obert a la participació en aquest apartat.

3 comentaris:

  1. Respostes
    1. Sí, això penso jo. Ligotti és un autor molt fora del corrent que recompensa l'atenció i l'esforç de lectura que demana al lector.

      Elimina
  2. Comcences bé, vaig a veure si trobo el relat breu que esmentes.

    ResponElimina