diumenge, 5 de gener del 2014

Endins de l'aire, per Mariona Lorente


Prop del cel,
allà on els ocells
viuen i moren
endins de l'aire;
he pensat en tu,
suspès, ingràvid,
lúcid i sense cos
aliè a cap destí,
a la fi deslliurat
del suplici de la carn,
lluny del misteri
d'una consciència
que tan sols dura
mentre vivim.


Mariona Lorente


________________________________________
Aquest text és un text molt especial. Inaugura la participació d'altres autors i autores en aquest bloc, que és una vella (i bella?) aspiració. Penso que havia de fer una contribució real a la idea del coneixement compartit i alhora al temps líquid on vivim, on cal repensar les fronteres amb la intenció de franquejar i d'esborrar totes les que puguem.
La Mariona Lorente (l'obra de la qual vaig conèixer fa anys quan escrivia sota un pseudònim que no diré) conté un ingredient que no puc anomenar negre però que, en tot cas, qui la llegeixi comprendrà de seguida quin lligam hi té. Tal com jo ho entenc s'atansa a l'oníric i el melancònic, i posa un peu en el misteri.
També escriu en un bloc: http://etvaigveureenunsomriure.blogspot.com/

________________
L'arbret de la fotografia que encapçala el text es va morir al meu balcó ara fa dos anys. Per raons que no sé argumentar el vaig deixar allà i l'he regat cada dia des de llavors. La mateixa nit en què vaig rebre el text del post, el vent el va arrencar: aquella aigua que jo li havia donat deuria rovellar-li les arrels.

6 comentaris:

  1. fascinant poema, la vella obssessiò de desempallegar-me d'aquest cos feixuc i escadusser, per ser nomès energia en estat pur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Francesc! Me n'alegro de veure que has vist el lligam que hi ha entre el text i el bloc. I aprofito l'ocasió per dir-te que la participació està oberta.

      Elimina
  2. rumiava si aquest text estaria dins la filosòfia d'aquest nou bloc:http://blocfpr.blogspot.com.es/2013/01/lhotel-conte.html

    ho deixo a les teves mans. Salut

    ResponElimina
  3. Gràcies Lluís i Francesc! Quin honor ésser en aquest blog. Potser sí, que no hi acaba d'encaixar l'estil, pel que he llegit. Ja escriuré coses més negres!
    M'ha fet molta il·lusió. No guardo res. Tot el que tinc és a RC i al blog. No sé, en veure'l aquí, el poema m'ha semblat més bonic :D. La imatge és preciosa i la història que l'acompanya també.
    Petons!

    Mariona

    ResponElimina
  4. Uns versos preciosos, enganyosament senzills, plens de gustos i textures. M’ he entretingut paladejant-los i assaborint-los. Gràcies.

    ResponElimina