dimecres, 14 de setembre de 2016

La foscor mediterrània de Massimo Carlotto

aquesta ressenya no l'hagués poguda escriure sense l'Àlex Martín i en Jordi Canal, als qui els dec el coneixement de l'obra de Massimo Carlotto.

Resultat d'imatges de la oscura inmensidad de la muerte

En Massimo Carlotto, al qual vaig començar a llegir a través de "La vida fugint", ressenyada tot just aquí, és l'autor de "La oscura inmensidad de la muerte", novel·la publicada a la península per Emecé (Planeta) i bellament traduïda al castellà per Cristina Serna, el 2010. (Esperem que aviat hi hagi un Carlotto en català). És bo llegir novel·la negra escrita als països mediterranis i és bo saber que no tan sols Camilleri cultiva el gènere en italià. Com si diguéssim, a Itàlia hi ha un tipus anomenat Camilleri que fa coses policials i un altre, en Massimo Carlotto, que fa literatura negra. Ho dic així per situar-nos.

A les primeres planes de "La oscura inmensidad de la muerte" vaig pensar que en Carlotto havia triat un títol massa llarg i massa barroc, però això ho vaig obviar de seguida. El text és diàfan i directe, cru i visceral. No hi ha floritura, no hi ha ornaments. Està escrit des de l'estómac i per això les frases que diu oprimeixen aquest mateix òrgan del lector. Tot un model. Són frases de veritat i la veritat esdevé l'estil.

Als qui pensen que la novel·la negra són bons arguments i bones trames i girs enginyosos i aquesta mena de coses banals, els dic que en Carlotto també els agradarà perquè hi trobaran tot això i en dosis de mestre. Hi ha una diabòlica tendència a la planificació argumental que funciona com un rellotge ben greixat, d'engranatge tan subtil com eficaç. Als qui creuen que la novel·la negra es una atmosfera i una mirada pessimista sobre la humanitat, els dic que en Carlotto els omplirà de satisfacció.

L'argument explica una venjança. Una venjança freda. Glacial. No és pas per casualitat que un dels personatges dugui el nom d'Oreste (espero que aquesta referència encara signifiqui alguna cosa en temps de caçadors de Pokèmons). A en Silvano Contin uns atracadors li han matat la dona i el fill per fugir de la policia, i ell, sotmès a la negror immensa de la mort que l'envolta, s'espera durant quinze anys per dur a terme la revenja. I quan ho fa és per oportunisme, perquè l'atzar li dóna l'opció de penetrar en el mal. Aquest és un element clau, tal com fa l'expressió popular "l'ocasió fa el lladre". L'ocasió fa el lladre i el marit infidel i el polític corrupte. Entre la bona persona i el malvat tan sols hi ha la debilíssima línia de l'atzar. Això explica qui som molt millor que qualsevol tractat de moral i de decència. L'argument podria assemblar-se al de "La bèstia ha de morir" d'en Nicholas Blake, que fou versionat per al cinema en una adaptació brillant de Claude Chabrol ("Que la bête meure", 1969).

Però en Carlotto construeix una narració en què dóna veu als dos pols: la víctima i el botxí. I explica que aquests papers són intercambiables, ja que la víctima pot esdevenir botxí, i talment a la inversa. Una simetria esgarrifosa enfronta el lector a un debat moral poc comú en un gènere que massa vegades tendeix al maniqueïsme pret-a-porter o a un insuportable paternalisme. Qui busqui bons i dolents que no s'hi apropi, perquè es farà un embolic.

Haver començat a llegir en Massimo Carlotto pel seu treball autobiogràfic "La vida fugint" planteja algun avantatge: el lector de "La vida fugint" sap que l'autor ha estat pres i que coneix la presó de veres. Algunes descripcions de la presó per dins sonen extraordinàriament versemblants i hom se n'adona que això no es pot escriure si no es coneix:
A les 7:00 neteja. Els dies parells toca fregona i amoniac. A les 7,30 passa el carret del l'esmorzar [...] Demà és dimarts: minestrone, mortadel·la i amanida.
De manera que quan dóna veu a en Raffaello Beggiato, que s'està morint de càncer a la cangrí, sap que no parla d'oïdes. Quan opina sobre els educadors socials o els reeducacdors voluntaris o els carecellers no hi fa broma. No hi ha condescendència.

Ni condescendència ni pietat: l'home és una bèstia per als altres homes. És el llop d'en Hobbes. El mot "corrupte", el mot "estúpid"  i el mot "policia" defineixen una mateixa categoria moral i una mateixa professió. Qui persegueix el llop acaba per assemblar-s'hi, i aquí hi ha pocs matisos a fer. Què amaguen les bones intencions i la caritat? Quin paper juga la premsa quan jutja? Hi ha algú que sigui innocent? Quin és el sentit de la paraula "justícia"?

A aquesta darrera pregunta hi respòn -en part- la cita que encapçala el llibre, i fa bo de veure que en Rafael Sánchez Ferlosio és ben conegut a Itàlia:
(Justicieros.) Los hay que, si la Ciencia descubriese el medio, prolongarían 1.000 años la vida de los reos, a fin de que llegasen a cumplir 1.000 años de condena. ¿Pues no lo hizo ya Dios, cuando fundó la eternidad, para que los réprobos pudiesen padecer eternamente las penas del infierno?
Resultat d'imatges de massimo carlotto

dimarts, 6 de setembre de 2016

Massimo Carlotto, l'escriptor fugitiu

Resultat d'imatges de la vida fugint

Massimo Carlotto és un dels autors de gènere negre més valorats a Itàlia. El representant, segons la premsa de la cosa literària, del "Mediterranean noir". Això no deixa de ser una etiqueta (una més!), però aquesta expressió propera a l'oximoron situa el lector. Ara, quan escric aquesta ressenya, estic immergit en la lectura de "La oscura inmensidad de la muerte", una novel·la poderosa, terrible i escrita amb un estil sobri i poètic. Però cada cosa al seu temps: he decidit començar l'obra de Massimo Carlotto pel seu únic text no novel·lístic, "La vida fugint", que és l'autobiografia d'un periode la vida de l'escriptor.

Tal com ja sabíem, la realitat sembla més fictícia que la ficció: allò que explica Carlotto en aquest text tan breu com bell, intens i emocionant, és tan real que seria impensable en forma de novel·la. Si "La vida fugint" es presentés com a novel·la de ficció, qualsevol lector protestaria davant d'una imaginació tan delirant i tan escassament versemblant.  

Carlotto es diu Massimo de nom, però durant molts anys fou molt més conegut com "el cas Carlotto", un escàndol policial i judicial enorme que sembla una actualització del procés de Kafka. Des que el 20 de gener de 1976 fou detingut a Pàdua, acusat d'un assassinat del qual no n'era culpable fins a l'abril de 1993 en què fou indultat, han passat 17 anys. Durant la major part d'aquest temps, Carlotto opta per l'alternativa que li permet viure en llibertat: fuig d'Itàlia i viu a la clandestinitat. A Paris, al País Basc i finalment a Mèxic.

Aquest periode és el que explica a "La vida fugint", relat autobiogràfic dels anys viscuts a l'exili que defineix com "una presó a l'aire lliure". Es pot llegir com un relat d'aventures curiosament irònic i autoirònic, que és una categoria rara en les autobiografies. Carlotto, potser pel temperament mediterrani, no pot evitar riure's de sí mateix i té una tendència fabulosa a relatar situacions en les quals surt malparat, i és justament aquest recurs el que apropa l'autor al lector, el que més empatia desvetlla.

Carlotto fou, de molt jove, militant de l'organització d'extrema esquerra "Lotta Continua" i aquest militància fa que, un cop a l'exili, connecti de seguida amb els exiliats del món reunits a la vella pàtria dels apàtrides, el París dels anys 80. És allà on es troba espanyols i, sobretot, llatinoamericans. Els primers fugen de la pseudodemocràcia sorgida de la Transició dels Suárez i Pujol i els segons de les múltiples dictadures sanguinàries del centre i del sud d'Amèrica.

Quan decideix, finalment, que la pàtria que més li escau és la de la revolución inconclusa de Zapata, Carlotto se'n va a Mèxic. Les millors pàgines del llibre són, sens dubte, les del periple mexicà. El Mèxic que descriu enllaça amb el Mèxic que explica Buñuel a les seves memòries. El país més surrealista del món. Però també són les pàgines més àrdues i més amargues, perquè el jove italià es revolta intensament davant la injustícia, la barbàrie policial i la impunitat dels assassins. Les experiències viscudes a Mèxic DF eleven el to del llibre, i és allà on Carlotto desplega una rara habilitat per relacionar reflexions personals amb anècdotes (terribles), escenes d'amor i desesperació, dissertacions sobre l'obesitat i la bulímia, la vida, la mort. Caldria que tots visquéssim una vegada a Mèxic?

Com es forja un escriptor? Què fa que un text s'apropi a l'art de la literatura i que un altre sigui simplement una bona redacció? Vet aquí el misteri. És inevitable pensar en sensibilitats i dons especials que la natura concedeix amb el caprici que la caracteritza. Però també compta l'experiència, i l'experiència no és altra que el sofriment. Qui no ha sofert probablement no té res interessant a dir, res a compartir. Caravaggio, italià com Carlotto, sempre m'ha semblat l'artista complet perquè allò que explica a la seva pintura brutal és el testimoni d'un sofriment que explica l'essència de la vida humana. De la mateixa manera que la millor pel·lícula de Buñuel podria ser "Los olvidados", la seva mirada més honesta sobre la Ciutat de Mèxic.

Aquestes són algunes de les reflexions, les idees i les imatges que m'ha dut "La vida fugint" amb tan sols 200 pàgines de prosa àgil, plena de passió per la vida fins i tot quan Carlotto explica amb detalls esgarrifosos com va planificar el seu suïcidi quan ja no podia més. La literatura es fa vida, i la vida, literatura. És això el que ens salva. L'art. Sense ell, i sense allò que anomenem amor, som bestioles cruels, la pitjor espècie de bestiola cruel.

La vida fugint
Massimo Carlotto
Traducció de Miquel Pairolí
Edicions La Campana, Barcelona 2003
(Préstec de la biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet)

dimecres, 27 de juliol de 2016

Malditos roedores (Ibáñez y Ribas en Gijón)



Hace años se llevó a cabo un experimento de psicología conductista muy conocido por el gran público, ya que a menudo se le cita incluso en televisión. Hoy el conductismo vuelve, aunque quizás un poco como todo, en una versión diluida, apta para todos los públicos y destinada al entretenimiento de las masas. Debe ser por esa razón que se me ha ocurrido pensar en él incluso cuando pensaba en las cosas de la novela negra española.

En aquel experimento metieron a un grupo de ratitas blancas en un espacio cerrado y con paredes de cristal, como una pecera pero con el suelo metálico y conectado a unos cables eléctricos. Al principio el suelo no está electrificado: los ratoncitos husmean con sus hocicos rosados, se saludan, buscan comida. Todo en paz y harmonía. Pero luego el experimentador activa un resorte, un dosificador de electricidad: el suelo de la jaula vibra y se llena de voltios. Es una descarga intensa y creciente, pero jamás es letal. A medida que la electricidad aumenta de potencia, los ratoncitos pasan de nerviosos a agresivos. Agresivos y luchadores, los unos contra los otros.

Los roedores pelean porque el medio se ha vuelto hostil. Están aterrorizados y su respuesta es la lucha. Se atacan, me muerden, se arañan.

Todo eso lo he recordado después de leer una polémica sobre género y novela que arrancó en el "festival" de novela negra de Gijón de este año y que se puede leer aquí. Para resumirlo (con todo el riesgo que contiene resumir): los escritores Rosa Ribas y Julián Ibáñez se enzarzaron en una disputa bastante agria por la cuestión de la presencia (en realidad por su contrario, la ausencia) de novelas debidas a la mano femenina en la selección previa al fallo que debía premiar la mejor novela negra publicada en el último año. Rosa Ribas lamentó en la lectura del fallo del jurado este déficit, y Julián Ibáñez respondió en un tono no muy alejado del que usa para escribir sus novelas. Luego se apuntaron otras voces al debate y el asunto subió de tono.

A mi me pareció una disputa de otro tiempo, de uno pretérito. Pretérito imperfecto, por supuesto. Pero luego me doy cuenta de que todo tiene una explicación. Intuyo que por detrás de las quejas, los agravios y las reivindicaciones asoma una hostilidad como la de los ratones del experimento.

Ya no se venden libros. Andamos por un territorio extraño que obedece a un mapa nuevo, una "terra incognita". ¿Adónde va el asunto del libro y el lector? ¿Qué le sucede al mercado editorial? La literatura es arte pero es también mercado. Aumentan las editoriales y los escritores al mismo ritmo que descienden los "consumidores". A veces uno diría que compran libros los escritores, o incluso que quienes antes compraban libros ahora los escriben pero ya no compran. El pastel se ha hecho pequeño y parece que tiende a desaparecer. Los autores se ponen nerviosos, discuten por cualquier motivo. Hay que promocionarse y hacerse visible a toda costa. Incluso mordiendo.

Discutirse por el asunto del género creo que es nuevo. Un nuevo campo de batalla. Vamos ampliando el campo de batalla. Pienso (o siento) que quizás nos encontramos ante el reflejo de algo más terrible, más grande, más global. Un clima de tensión creciente, la violencia planea sobre la vieja Europa ensimismada y decadente que antes fue adalid de los derechos humanos y la cultura de la paz. Florecen los nacionalismos y otras formas de egoísmo, se habla mucho de fronteras, de restringir derechos, de revisar todo lo que contenga el concepto de igualdad. (La fraternidad y la hermandad llevan años sin ni tan siquiera nombrarse).

Los ratoncitos hemos empezado a arañarnos. Creo que luego vendrán las dentelladas.

Después de pensar en ratones y psicología conductista pensé en otras cosas: Cervantes y su Quijote, la genialidad con la cual pretendió cargarse el género novelístico de moda de su tiempo y resulta que creó la novela contemporánea. ¿Destrucción y creación son lo mismo? Quizás estaría bien burlarse de la novela negra en una novela. Quizás estaría bien escribir sobre escritores de novela negra que dirimen sobre la mejor novela del año. En "El Maestro y Margarita", Bulgakov sitúa al mismísimo demonio en la sede de la santa academia de escritores de todas las Rusias y decide convertirles a todos en ratas, ya que el diablo tiene este tipo de poderes mágicos y negros. Mira tu por donde cierro el círculo de ratones y escritores y escritoras. Me gusta la idea de Bulgakov.

Luego también he pensado en la enorme vitalidad de la literatura latinoamericana y me pregunto si allí discuten por cuotas de género. Lo desconozco pero algo me dice que no lo hacen. Creo que en Europa hay más ratones que hombres y mujeres, y que hay más luz por allende los mares. Hoy por hoy, la gente de aquella zona nos gana en democracia, en proyectos y en esperanza.

Termino ya porqué tengo la desagradable sensación de haberme metido en un berenjenal ajeno, y yo no puedo aportar muchas titulaciones universitarias y soy maestro de primaria. Me siento como si me hubiese colado, sin invitación, en una fiesta de las que montaba el Gran Gatsby, con toda aquella gente tan selecta.

dimarts, 12 de juliol de 2016

L'estiu de l'escriptor diletant (1)

[La taula de color rosa amb les llibretes, el lloc on passo hores escrivint]

Fou en Josep Pla el qui va recomanar que, si tens una passió, procuris no convertir-la en la teva professió. És a dir: evita que t'hagis de guanyar les garrofes amb la teva passió. Perquè podria acabar com la Passió. La recomanació d'en Pla és discutible. Però la discussió ens podria dur a un univers infinit de contradiccions i paradoxes.

Jo volia ser escriptor des de petit, però vaig créixer en una família pobra que es refiava molt poc de les possibilitats que els fills de casa pobra puguin viure (viure amb dignitat, vull dir) dels beneficis econòmics d'una activitat artística. Vaig estudiar més o menys per obligació, perquè jo volia escriure contes i pintar, i aquestes dues activitats s'interferien amb la cosa de l'estudi, els horaris estrictes de les classes, etc. 

Per fortuna -i amb el temps- vaig descobrir que l'educació (o l'ensenyament) m'interessaven molt i finalment és això el que vaig estudiar, després de perdre dos anys a la Facultat de filosofia i un a la de filologia. Molts anys més tard vaig començar a treballar a l'ensenyament. Ara per ara no sabria dir quin dels dos camps m'interessa més. L'ensenyament i l'escriptura tenen coses en comú que ara no explicaré, però que tenen a veure amb una intenció d'explicar i de compartir el coneixement amb els altres. Amb els anys, també he après que el temps de la vida és finit i que les energies del cos tendeixen a minvar. Cal centrar-se. No es pot fer (ben fet) tot el que hom voldria en una sola vida. I jo diria que només n'hi ha una: vet aquí la gràcia i la desgràcia alhora.

Treballar a l'ensenyament deixa més temps lliure que treballar a la construcció o a les caixes del Mercadona (però menys que a la banca o a la burocràcia de l'estat), i per això m'he permès conjuminar la feina de mestre amb l'escriptura, i ahora, de tant en tant, la pintura. Algú podrà dir que el meu compromís amb l'art és més petit que aquell compromís del qui es llença al doble salt mortal i sense xarxa. Això caldria parlar-ho. Potser perquè em vaig educar en aquella família pobra, a mi em funciona bé així. Diuen que en William Shakespeare treballava per al seu pare moliner mentre escrivia teatre, però és tan sols una hipòtesi.

Darrerament, en Sebastià Bennasar parla molt de la precarietat de l'escriptor. Hi empatitzo molt, del tot. Tot aquell que hagi intentat escriure (i publicar) un text litarari deu saber les hores infinites que s'hi posen. Jo miro poca TV i no m'agrada el futbol. Però de vegades també necessito retallar hores de son. I no és una qüestió de temps invertit: es tracta de l'esforç. Jo he passat més de quatre hores en un sol paràgraf i l'endemà l'he esborrat perquè el trobava fluix, mediocre. Per poder escriure cal llegir molt. I llegir també demana un esforç important. Cal llegir atentament, apuntar, buscar paraules i referències. És frustrant que l'escriptor (català) percebi els diners que percep -si en percep- a canvi de la feina enorme que fa.

De la frustració és pot passar amb relativa facilitat a la indignació. L'escriptor sol cobrar al voltant d'un 10% del preu de cada exemplar venut. Sabent com és el mercat del llibre en català, és fàcil comprendre que la professionalització és impossible. En el camp de la música, molts compositors es dediquen a vendre directament la seva obra via internet. Però parlo de persones com en Tom Yorke, capaç de vendre a tot el planeta la seva música. La seva solució no és aplicable a la de l'escriptor en català.

I així he de dir que, malgrat l'empatia que em desvetllen els articles d'en Bennasar, també sento que potser caldria plantejar les coses pensant en les alternatives viables. A Catalunya, el nombre de publicacions ha crescut molt per sobre del nombre de lectors/compradors. Això és un fet. Fa poc, un editor català proposava reduir el nombre de publicacions i augmentar el criteri de qualitat. Crec que va posar el dit a la llaga. 

Em relaciono amb moltes persones que, gràcies a Déu, no pertanyen a cap capelleta literària catalana. Em solc interessar per la seva vida com a lectors. Molts em diuen que no solen llegir. D'entre els que sí llegeixen, poquíssims llegeixen produccions catalanes actuals. N'hi ha dos que em van dir (sic): "M'agrada la novel·la negra, però un cop me'n vaig comprar una de catalana i no em va agradar gens, de manera que vaig deixar-ho córrer i vaig tornar als meus autors estrangers".

Podríem entretenir-nos a buscar entre els sospitosos habituals:

  • els mitjans catalans no promocionen els autors catalans, ni els públics ni els privats.
  • les editorials catalanes no inverteixen en publicitat o són maldestres en aquest apartat, i són invisibles tot i que es queixen molt.
  • hi ha una mala política (una nul·la política) de suport a la creació catalana, malgrat les continuades declaracions de supremacia catalana i de la cosa sobiranística. (I su us plau, que no em responguin que "ja ho arreglarem quan siguem independents" perquè un sant s'hi va morir -i no s'ho creu ni Déu).
Crec que -lamentablement- les tres respostes són certes. Tan certes com que la Lluna és el satèl·lit de la Terra. Però també cal fer autocrítica i demanar-se, humilment, si no serà que la literatura catalana té una qualitat més aviat escassa o, com a mínim, una capacitat molt petita per crear lectors fidels. (Que consti que jo sóc partidari del lector infidel perquè és un lector curiós: l'actitud de tasta-olletes és molt recomanable en el "consum" d'obres artístiques).

Per acabar aquest primer fascicle de la meva tesi, deixo tres preguntes que intentaré resoldre al proper lliurament, perquè així anem pensant entre tots:
  • hi ha cap relació entre la falta de compromís i la qualitat literària? Són millors escriptors els escriptors més implicats (els qui volen viure de l'escriptura?).
  • és bo que l'escriptor mostri públicament les seves idees i compromisos polítics, o és preferible que "escrigui novel·les i prou"? L'exposició de les seves preferències socials, culturals i polítiques crea lectors o fa perdre lectors?
  • els escriptors catalans escriuen amb voluntat de crear obres interessants o bé busquen massa l'entreteniment? Ens hem platejat quina literatura ens cal? Escrivim pensant en el mercat o escrivim pensant en allò que volem dir? Quina diferència hi ha entre "dir" i "explicar històries"?
[Fins a la setmana que ve, en què donaré les meves respostes i plantejaré algunes propostes que molestaran més d'un].



diumenge, 10 de juliol de 2016

Jerome Charyn. Autoficcions i/o no ficció creativa: nedar o bussejar


Referint-se a en Jerome Charyn, és la professora de literatura americana Sophie Vallas (Universitat d'Aix-Marsella) la qui parla de "no ficció creativa". No és un concepte complicat d'entendre i a més a més qualsevol lector de Charyn sabrà comprendre de seguida a què es refereix: Charyn usa el material biogràfic i familiar per escriure una obra poderosa i densa, d'una profunditat i d'una bellesa terribles. La bellesa del monstre. Fa bo de saber que els nostres veïns francesos gaudeixen de bons assagistes a les seves universitats. És bo saber què és allò que ens allunya de ser un país normal, i que la cultura és l'única estructura d'estat que ens falta, i alhora l'única que no contemplen els polítics nacionalistes. 

He entrat a l'obra de Charyn després d'enllestir la de Marc Behm (la part de l'obra traduïda a la llengua castellana, vull dir). Cal dir, per ser just, que tot aquest material procedeix de la biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet. No ho solc fer, però he començat a submergir-me en Charyn (nascut al Bronx, Nova York, el 1937) a través d'un assaig: "Jerome Charyn et les siens. Autofictions" (Presses Universitaires de Provence, Aix-en-Provence, 2013) i alhora amb dues novel·les extraordinàries: "El hombre barbo" (The Catfish Man, 1980)  i "Llamado paraíso" (Paradise Man, 1987). La primera és l'exemple més palpable d'aquesta literatura d'autoficció i la segona una peça indispensable de l'anomenat gènere negre. A "El hombre barbo" Charyn recrea en clau de literatura la història de la infantesa amb la mirada posada en el pare, un emigrant polonès que arriba als Estats Units (terra d'acollida, que diria Pujol) i va a raure a la ribera del riu Bronx, dominat pels barbs, aquests peixos sense escames que viuen al fang i  s'empassen tot allò que els cau a l'abast de la gargamella.

La lectura dels textos autoficcionals de Charyn du el lector a evocar la literatura de Bukowsky inevitabement, però també la del "dirty realism" que va néixer poc més tard. Per entendre'ns. La prosa de Charyn és extraordinàriament dura i demolidora, però està escrita amb una potència poètica que cal llegir i, si és possible, guardar a la capseta dels tresors que ens dóna la vida. La poesia impregna el fang del suburbi més tenebrós, perquè "res humà no ens és aliè" (segons la frase de Hemingway).

Charyn va compondre una sèrie de novel·les que s'han publicat sota l'etiqueta de la novel·la negra, però que evidentment van molt més enllà de la qüestió de les etiquetes perquè resulten inclassificables en la mateixa inclassificabilitat de Behm. És aquí on cal emmarcar "Llamado paraíso", una novel·la vigorosa i amb una capacitat de succió equivalent a la d'un forat negre de l'univers. Farien bé molts dels autors i comentadors del gènere negre català de llegir Charyn, i estic segur que els ajudaria a reflexionar. I els convidaria a buscar una producció literària sobre la veritat. Crec que la lectura de Charyn ens podria haver evitat alguns debats prescindibles i confusos, com ara el que va tractar de la nomenclatura del gènere. I també sento que Charyn ajuda a pensar qui som, com som els humans. El quid de la qüestió, al capdavall. I de passada adverteix que la millor literatura no és la que més es ven, perquè això és impossible. Però vet aquí: 25 anys més tard, hi ha un lector que no neda per les aigües de Charyn sinó que hi busseja (amb el risc assumit i conscient d'ofegar-s'hi, és clar).

Charyn explica perquè no es mereix ser considerada novel·la la novel·la d'entreteniment. Per ser novel·la, el text ens ha d'ensenyar coses que no sabíem i ens ha de fer preguntes que no podrem ser capaços de respondre. Tal vegada el debat sobre la novel·la negra no hauria de ser
què anomenem "novel·la negra"?
si no una altra cosa molt més essencial
què anomenem "novel·la"?
Tots els gèneres de totes les arts, com tot i com tots, tenim el mateix dret a existir i a ser considerats. Ho vull deixar explícit per evitar comentaris que no calen. Però de la mateixa manera que en Johann Sebastian Bach i en Lluís Llach no es poden situar al mateix capítol d'una història dels gèneres musicals (no parlo que qualitat, si no d'intenció), tampoc no es pot situar al mateix calaix el qui vol entretenir amb el qui vol fer pensar. Els professionals de l'educació ho distingim per obligació: curiositat i interès són coses diferents. Entreteniment i pensament no són sinònims. Informació i coneixement tenen poc a veure. Nedar i bussejar són accions oposades.

Amb tot això no vull dir que calgui haver nascut al Bronx per poder escriure novel·la negra, de la mateixa manera que haver nascut al Bronx (o a La Mina) no pot garantir ser un bon escriptor. Però cal tenir coses a dir quan et poses a escriure, i no poden ser coses banals ni aventures fictícies.

Si tingués poder de convicció, convidaria els seguidors del gènere negre a llegir Jerome Charyn. Més que res perquè és gairebé un contemporani (de fet, Charyn continua entre nosaltres al món dels vius avui quan escric), de manera que no ens obliga a revisar Hammet ni Chandler si no que ens convida a pensar, senzillament, des de la contemporaneïtat. I a gaudir d'una poesia extrema i radical que surt de la veritat, sense artifici. Ens ho mereixem.





dimarts, 28 de juny de 2016

Macbeth en Florida, según Marc Behm


No pretendas saber más
Marc Behm, 1993
Traducción de Nuria Lago
Editorial Thassàlia, Barcelona, 1995

Ahora mismo me acabo de dar cuenta de que "Marc Behm" y "Macbeth" tienen un parecido fonético muy sugerente. Lo escribo aunque se que eso está cogido por los pelos. Un día de esos me voy a encontrar una pandilla de intelectuales en la esquina y me van a propinar una paliza. A veces sueño con ello. No soy un intelectual ni lo voy a ser ni me interesa. Por más libros que lea. Nunca leí a Shakespeare en su idioma original. Tampoco a Proust. Es más: a media lectura de Proust (traducido) cerré el libro y me puse con "El cetro de Ottokar", uno de mis tintines preferidos.

Sin embargo, se que "No pretendas saber más", el título de la novela de Behm que pretendía reseñar, es una cita de Shakespeare, sacada de Macbeth: "no pretendas saber más" es que lo que le responden las brujas, al principio, cuando el héroe sanguinario les pide más información sobre el futuro que le espera. Los lectores nacidos en la clase baja nunca llegaremos a intelectuales pero tenemos nuestros recursos y nos apañamos. Uno aprende a sobrevivir cuando ha nacido en el lado malo.

La protagonista se llama Lucy y la acción transcurre en Santa Lucía, Florida, sur de Estados Unidos. La novela es un juego diabólico, un laberinto obsesivamente cerrado, sin salida, sin centro y sin premio. En este caso Behm se inclina por el underground más pesimista y más negro y por una escritura liberada de manías, de pamplinas y de tabús. Más desatado que en textos anteriores, Behm se suelta en manos de una escritura salvaje y sin remilgos que encandilaría a Freud, a Lacan y a Otto Rank. La novela no es apta para mojigatos.

Lucy es una trabajadora del infierno. Se diría que una obrera de rango más bien bajo. Su trabajo consiste en irse a la Tierra a recoger las almas de los que pactaron con el diablo a cambio de algún favor. Cuando el tiempo de su contrato expira, deben entregarse al príncipe de las tinieblas. La mayoría se resisten o lo esquivan, pretenden engañarlo. El asunto está prestado por la literatura popular. Hay que ir a buscar a los listos que quieren estafar a diablo. Lucy no se lleva sólo su alma: también su cuerpo entero. Parece que Satanás es un tipo materialista.

Lucy aparece en un avión que inicia la maniobra de aterrizaje en Ashland, Kentucky. En lugar de subir des de las profundidades, Behm situa a su heroína en el cielo y descendiendo. Allí recoge a un cura profesor de teología que ha decidido sacrificarse en un arrebato pedagógico: quiere demostrar a sus alumnos que debe temerse a las fuerzas metafísicas.

Luego se va para Florida y llega a Santa Lucía. En Santa Lucía, Lucy pierde facultades igual como la santa perdió los ojos. Debe encontrar a Walter Gösta, un tipo que pactó con el diablo por diez años a cambio de tener un pene enorme y siempre dispuesto. Pero el hombre se oculta muy bien. Lucy empieza las pesquisas con las técnicas detectivescas al uso de la novela idem. Seguimientos de familiares y conocidos, amantes y demás allegados del objetivo. Es así como Behm nos sumerge en un entramado de personas francamente deplorables. No hay nada positivo en ninguno de ellos y todos tienen un denominador común: el poder. Un fiscal, una policía, la dueña de una casa de masajes, un forense inmensamente rico, su mujer... Uno tarda poco en darse cuenta de que Lucy ha entrado en la corte de Macbeth. Gente ambiciosa y sin escrúpulos, profundamente pervertidos y nocivos emparentados entre ellos ya sea por la sangre, el crimen o la codicia.

Behm se permite un juego de espejos a través de Shakespeare, ya que mientras lleva a su Lucy por lo que parece el castillo escocés nos habla contínuamente de Otelo, ya que sus personajes están obsesionados con esa pieza sobre dudas, celos y sospechas. Como es habitual en Behm, los giros más imprevistos son posibles. Aunque en esta novela (a diferencia de El ojo del observador y de Un hombre al margen) no hay ningún personaje positivo ni ingenuo. El lector no puede empatizar con nadie aunque, por eliminación, termine por desear que la diabólica Lucy se salga con la suya.

Aún así, ante un texto tan pesimista y tan preñado de oscuridad malsana que lleva el hastío hasta más allá de lo soportable, el lector va a encontrarse con ese lenguaje y esa prosa sugerente, ligera, brillante y delicadamente elaborada de Marc Behm, que es elegante incluso en los fragmentos más atroces. Hay una ironía y un distanciamiento envidiables en su retrato de una especie humana imperdonable: el diablo debería llevarnos a todos, como en la danza de la muerte medieval. Aquí nadie se salva. Ni Dios se merece compasión alguna.

Como en otros textos del autor de New Jersey emigrado a Francia, "No pretendas saber más" establece un juego entre ficción y realidad propio de un genio del funambulismo y la prestidigitación, dueño de una maravillosa capaciad para situar personajes fantásticos en el mundo más cruelmente real. Quizás supo fusionar como nadie la tradición de la literatura realista norteamericana (aquello del "dirty realism") con el fantástico europeo. En esta novela subyace una interpretación libre y salvaje de "El maestro y Margarita" de Bulgakov, la novela genial que situa al demonio en las calles de un Moscú absolutamente real y verosímil.

"No pretendas saber más" es el relato de la masacre moral y carnicera que cometen los seres humanos consigo mismos, para la cual las fuerzas del Demonio son, en realidad, prescindibles. Behm no deja ninguna razón para el optimismo ni la esperanza. Cuando se termina la lectura, el lector debe buscar los clavos ardientes a los que asirse por su cuenta y riesgo, igual como sucede después de Otelo o de Macbeth.


dimecres, 22 de juny de 2016

Marc Behm: la ampliación del género negro



Este texto ha sido posible gracias a Jordi Canal, que me presentó a Marc Behm. 


Marc Behm (New Jersey, 1925 - Fort Mahon Plage, Francia, 2007) es un autor poco conocido, adscrito al género negro, novelista y guionista de cine y posiblemente un autor de culto. Hice una reseña de su obra "El ojo del observador" aquí, puesto que la primera lectura de Behm fue como un fogonazo. Leer una novela de Behm es lo mismo que estar invitado a un fiesta brillante, delirante y magnífica. En la que se celebra del sentido de la literatura de ficción.

Behm es oportuno hoy en día. Debo decir que admiro a Ross MacDonald, a Hammett, a Ellroy e incluso a Chandler o a Thompson (entre otros), a los que les debo horas de lectura muy gratificante en este género. Pero una vez hecho el homenaje a los maestros, también debo hablar de los escritores que han pretendido innovar en el género, aportar puntos de vista y cuestiones nuevas, buscarle las cosquillas y ampliar su campo de batalla.

Para el lector cansado de novela negra convencional, rígidamente sujeta a los estereotipos y los cánones y las convenciones, Behm es una ventana abierta que aporta aire fresco, aunque algo enloquecido. Para el lector inquieto y sabedor que eso del género negro no es nada más que la mirada pesimista y la atmósfera, Behm es la voz renovadora pero a la vez profundamente respetuosa con el pesimismo. Su protagonista es, invariablemente, la figura del perdedor. Del perdedor predestinado, como en la gran literatura clásica. Su obra tiene algo de Sófocles y de Eurípides, y lo digo sin riesgo. La galería de perdedores y fracasados de Behm sale de una investigación profunda sobre el personaje que incluye el conocimiento de la historia de la literatura.

Después de "El ojo del observador" emprendí la lectura de "Un hombre al margen" (Off the Wall, 1990) y "No pretendas saber más" (Seek to Know no more, 1993), en donde Behm demuestra una maravillosa capacidad para encontrar a esos magníficos perdedores, siempre distintos pero semejantes, empatizar con ellos, acercarlos hasta la más proxima intimidad visceral del lector y dinamitar, así, los límites del encorsetado mundo de la novela negra.

Si en "El ojo del observador" seguimos las peripecias del detective que empatiza demasiado con la asesina serial que persigue y le allana el camino para que la pasma no la pille, en "Un hombre al margen" conocemos a Patrick Nelson, un tipo solitario, aburrido, desarraigado de la vida y soñador de sueños delirantes al que la aparición de un asesino descuartizador en el barrio le llena de sentido su vida.

Nelson pasea todas las noches por las solitarias calles de un barrio de Los Ángeles. No tiene sueño: su vida es tan anodina, vacía y desocupada que llega a la noche sin que necesite descansar. Descansar ¿de qué, para qué? Es así como se presenta en el escenario del crimen: tras un paseo sin dirección ni sentido, como el deambular de Walser o las rutilantes derivas callejeras de Daniel Quinn, el protagonista de la magistral "Ciudad de cristal" de Auster (Trilogía de Nueva York, primer libro).

Nelson contempla el cadáver troceado y los polis husmeando, rastreando alrededor del muerto como aves de carroña. Entre ellos está la joven ayudante de detective Jenny, que se le aparece como el ángel de la salvación. Es ella, la mujer que dará sentido a su vida, la mujer que lleva esperando toda la vida. Patrick emprende enseguida la única estrategia posible que le puede acercar a Jenny: dejar pistas falsas que le incriminen, para que sea Jenny quién le persiga y se meta en su vida.

Behm nos lleva de la mano por el delirio y la locura abismal de Nelson. En este caso, a través de una historia de amor desesperado. Behm también domina el contrapunto y la distancia que reclamaba Beckett, y lo hace a través de unos breves excursos, en los que asistimos a las reuniones de unos policías zafios y patéticos, sumidos en una profunda ignorancia y un analfabetismo que les convierte en unos bufones maléficos y peligrosos (¿payasos asesinos?). Los diálogos de los policías debatiendo remiten (como otras partes del texto), a las mejores escenas de "M, el vampiro de Düsseldorf", la obra maestra de Fritz Lang en su glorioso periodo alemán, cuando profetizaba la llegada del nazismo a través del clima policial.

Behm es un narrador libre, desatado, feliz: prescinde de las convenciones sobre el punto de vista, sobre los cánones que aprisionan al narrador y al autor. Cambia los tiempos y las personas del verbo sin perder jamás el control de lo que se quiere transmitir. Sin compadecerse de su pobre Nelson, consigue que el lector le ame y le compadezca, que le desee lo mejor. Que rece para qué le salgan bien sus planes amorosos/criminales aunque uno sabe que eso es imposible, que va a terminar fatal. Behm no es ingenuo (eso lo sabe el lector des del primer instante): la historia termina muy mal, inevitablemente, para el desdichado Nelson. Pero este viaje des del insomnio delirante hasta el desastre es impagable, fascinante, una celebración de la literatura.

(Dejo para otro día la reseña de "No pretendas saber más", la historia de Lucy, encargada por Lucifer de recoger las almas de los que pactaron con el Maligno y se les ha terminado el tiempo en la Tierra, mirada fascinante sobre el asesino serial que haría empalidecer de vergüenza a algunos guionistas de cine).

Marc Behm es una lectura altamente recomendable para lectores (y escritores) de estas latitudes, y especialmente para los inquietos, los que buscan límites y sus ampliaciones. Para los que se sienten hastiados con tanta novelita de procedimiento policial, o en su defecto por las que tratan del mundo de la delincuencia des de una mirada vacía e inane, hecha de tópicos y de mentalidad piadosa, burguesa (o hamburgesa, como suele decir Gonzalo Garrido).

La lectura de Behm es una fiesta de la literatura. Behm responde a la pregunta ¿qué sentido tiene escribir ficciones y mentiras?

[La edición de "Un hombre al margen" se la debemos a la extinta editorial Thassàlia, impulsada por Joan Agut, al que conocí bastante bien hace unos años (era un amigo de la familia).]